Un altre llibre de David Trueba que m'ha encantat!!!

Títol: Blitz

Autor: David Trueba

Editorial: Anagrama

PVP: 16.90

Llegeixo en un servei de novetat que aviat arribarà a les llibreries el darrer llibre de David Trueba, Blitz. Ja m’hi espero. El llegiré segur. No deixo cap llibre de Trueba sense llegir. I aquest no en serà una excepció. Amb emoció, com un infant que obre una joguina, en començo la lectura. No porto ni tres ratlles i ja vaig pensant que se’m farà curtíssim. No arriba ni a dues centes pàgines i, de veritat, el devoro. La lectura de Trueba va fluint lentament, el lector s’hi troba immers des de la primera pàgina; en molt poc temps ja coneixem com són els personatges, ja els coneixem però,el que no sabem,  és cap on aniran, cap on els farà anar David Trueba. Això és la sorpresa i la genialitat de les seves novel.les. Fa que la lectura ens absorbeixi de bon començament i que en quedem atrapats sense tractar-se de cap novel.la d’acció

Senzillament, en Beto, un jove arquitecte paisatgista, viatja a Munich per participar en un concurs d’arquitectura amb la seva xicota. Al cap de poc d’haver arribat, la seva vida es trenca com un llamp (la paraula Blitz, vol dir llamp en alemany)  i el parteix en dos.

En Beto de cop i volta es queda sol a Munich, presentant un projecte en el qual creu (un jardí fet de rellotges de sorra) i que ha de ser la seva salvació. S’ha de presentar en aquests concursos com a incentiu econòmic per poder “salvar” la seva pròpia empresa. Era un nàufrag a Barcelona enmig de la crisi i ara és un altre naufrag a Munich ja que s’ha quedat de cop sense parella. Però després d’un llamp i d’una tempesta vé la calma. I això és el que troba en Beto amb l’Helga, la dona alemanya que els ha vingut a buscar a l’aeroport i que li ha fet de guia i intèrpret en el concurs. Una gran diferència d’edat no els impedeix tenir una relació després d’una nit de copes. Però de dia les coses es veuen diferents…

El pas del temps queda, doncs, reflectit en dues vessants: els rellotges de sorra (el símbol més visual que el temps s’escola contínuament) i les marques inevitables que el temps marca en una dona d’una certa edat i que xoquen a en Beto, acostumat a cossos més joves

Però el temps passa i els dies solitaris d’en Beto a Munich, també.

Un Blitz, un llamp, es tornarà a encendre al cap d’un temps. Hi ha marques del temps que no passen però hi ha marques i empremptes de gent que no s’esborren

En Beto no pot oblidar l’Helga i farà tot el possible per recuperar, precisament, el temps perdut.

                                                                                                                    Marta Rocafort

La primera novel.la de Joël Dicker!

Títol: Els últims dies dels nostres pares

Autor: Joël Dicker

Editorial: La Campana

PVP:19.50

Els últims dies dels nostres pares és la segona novel.la que apareix al mercat de Joël Dicker però que en realitat fou la primera que va escriure, just abans del que va ser el seu gran èxit i amb la qual es va fer famós: El veritable cas de Harry Quebert, traduït ja a trenta idiomes.

Les dues novel.les no tenen absolutament res a veure. Si El veritable cas de Harry Quebert es pot classificar com una novel.la negra, una novel.la d’intriga, a Els últims dies dels nostres pares Joël Dicker, amb un gran treball de documentació, ens ofereix la vida de nou joves sota la formació del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics, que formava nois d’arreu d’Europa per enviar-los després, un cop entrenats, a participar en accions diverses per combatre els alemanys a la Segona Guerra Mundial.

El principi de la novel.la ens explica com aquests joves, només per defensar la pàtria, s’apunten al SOE sense saber en molts casos, el risc que suposa això per a les seves vides. Amb tot, alguns triomfen i segueixen endavant. D’altres, no superen ni el temps de formació en les diverses escoles d’Anglaterra

Els que ho superen i surten de la formació per passar a l’acció, són separats en missions de diferents tipus. Ara ja no és que no tinguin  família, ara ja ni  tenen la nova família en què s’han refugiat durant aquests anys de formació

El principal protagonista de la història és en Paul-Émile, àlies  Pal, un jove valent, fidel, íntegre…ho té tot per ser un bon agent i així s’hi converteix. En Pal, però, només té com a família el seu pare. Un home que viu per al seu fill, que no té ni idea d’on està durant anys ja que en Pal no s’hi pot comunicar, li tenen prohibit. Per a en Pal això és el més difícil de suportar i arrisca tot allò que ha après per posar-s’hi en contacte a través d’una membre de la Resistència francesa a qui entrega unes postals perque les porti a la bústia del seu pare sense segell i amb molt poca informació. L’home, però, ja és feliç, per fi, quan obté aquestes breus notícies. El que no s’imagina, però, en Pal és que aquest insignificant fet en temps de guerra pot arribar a desmantellar tota una xarxa d’agents i d’espionatge…un “insinificant” acte que té, però, el seu pol oposat ja que per al seu pare, és tot el que li queda. Per al seu pare, rebre aquestes postals és el que el fa seguir vivint, és el motiu de la seva existència.

Els últims dies dels nostres pares és també, doncs, una apologia de la família i de la importància dels pares, per als quals som capaços de fer tot allò que no hauríem mai imaginat.

Els  agents del SOE, acabada la guerra, són nou persones diferents. Més solitàries, amb més por, amb més tristor…la guerra i el SOE els ha canviat però tots intentaran continuar mantenint els lligams que ja no es trencaran entre ells, continuar mantenint viva aquesta nova família que han format, continuar vivint amb tot allò de mal que la guerra els hi ha aportat, continuar vivint resant i penedint-se de tot allò que han hagut de fer intentant justificar que era perquè estaven en guerra. La guerra, precisament, els ha fet menys Homes, del que havien estat abans

Us deixo perquè  entengueu millor el títol, el poema que el protagonista ens fa al començament del llibre, un poema que parla dels “Homes”:

“Que s’obri davant meu el camí de les meves llàgrimes

Perquè ara sóc l’artesà de la meva ànima.

No temo ni les bèsties i els Homes,

ni l’hivern, ni el fred, ni els vents.

El dia que marxi cap als boscos d’ombres, d’odi i de por,

que em perdonin les meves faltes i que em perdonin els meus errors,

jo que no sóc més que un insignificant viatger,

que no sóc més que la pols del vent, la polsina del temps.

Tinc por.

Tinc por.

Som els últims Homes, i els nostres cors, plens de ràbia, no continuaran

bategant gaire temps”

I aquesta altra, introductòria de la novel.la:

Que tots els pares del món, quan estiguin a punt de deixar-nos, sàpiguen

quin gran perill correrem sense ells.

Ens van ensenyar a caminar, i ja no caminarem més.

Ens van ensenyar a parlar, i ja no parlarem més

Ens van ensenyar a viure, i ja no viurem més

Ens van ensenyar a esdevenir Homes, i ja no serem ni Homes. Ja no serem res

                                                                                  Marta Rocafort

Títol: Miratge

Autora: Eva Lleonart

Editorial: Voliana edicions

PVP: 15

Miratge:

“Fenomen òptic que consisteix a veure els objectes llunyans com si es reflectissin per sota d’aquests sobre un llac imaginari, o per sobre com si l’objecte tingués un mirall a dalt”

La nostra vida pot ser un miratge. Només depèn de la perspectiva en què la vivim o la veiem. Només depèn que entenguem que potser tot allò que tenim al davant, en realitat no és el que volem viure; és, en certa manera, un engany, un engany que ens envolta com una bombolla en la qual ens hem refugiat còmodament, ignorant que si podem dubtar de la realitat, podrem obrir la ment, podrem sortir de la bombolla, podrem escapar-ne, podrem viure des d’una altra òptica, des d’una altra perspectiva. El miratge quedarà només com una experiència, com una vivència que podem canviar perquè aconseguirem saber, des d’una altra perspectiva, què és el que volem, quina és la veritable realitat on ens volem refugiar.

El protagonista de Miratge, la primera novel.la d’Eva Lleonart, està atrapat en un món en què ho té tot: una bona feina, una dona a qui estima, un fill...En marxar cap a l’Índia per tancar una operació relacionada amb el seu negoci, per tota una sèrie de circumstàncies hi acaba vivint nou mesos. Allà descobreix un secret del passat de la seva família que el decep. Se sent enganyat i decebut amb tothom, necessita allunyar-se d’ells per poder assumir i entendre què és el que vol. Només amb el contacte amb una realitat diferent podrà allunyar-se de la seva, i només així arribarà a entendre-ho tot. Després de nou mesos, en Marcel ja pot i ja és capaç de saber què és el que realment vol, a qui estima, a qui necessita, què vol fer a la vida. La tornada no serà fàcil. El seu antic món ha continuat girant, els seus essers estimats han agafat també nous camins amb la seva absència, com també fan les constel.lacions del cel. Unes constel.lacions, però, que per més que girin, per més que es moguin, han acompanyat  en Marcel al llarg de les seves dues realitats i li han obert els ulls per agafar el propi camí. La història mitològica d’Orió, Escorpí i Taure se solapa al llarg de la novel.la, un miratge del que esdevé la vida d’en Marcel, el protagonista de tota aquesta història.

Amb la lectura d’aquesta novel.la apredrem a qüestionar-nos nosaltres, com a lectors, les nostres realitats. Potser la  d’en Marcel ens servirà com a un miratge on es reflectiran  alguns punts de les nostres vides. És el que té la literatura: llegint, ens emocionem però llegint també aprenem d’una ficció que, moltes vegades, ens és massa propera. En definitiva, ens hi veiem reflectits.

                                                                                      Marta Rocafort

Títol: Le dones de la Principal

Autor: Lluís Llach

Editorial: Empúries

PVP: 20.00

Les dones de la Principal, la segona novel.la de Lluís Llach després de Memòria d’uns ulls pintats, narra la història de tres generacions de Maries a la Principal, la casa senyorial del petit poble de Pous: la Maria Roderich, la Maria Magí i la Maria Costa.

Tres dones amb un punt en comú: dones que han hagut de lluitar en un món dominat pels homes i n’han sortit victorioses. Al llarg de més d’un segle, des de finals del segle XIX fins al segle XXI, les coses, doncs, no han canviat gaire a la Principal.

La Maria Roderich, altrament anomenada la Vella, contra tot pronòstic esdevé l’hereva de la Principal en detriment de la resta de germans, tots barons. El mot de “la Vella” és justament perquè, de cop, passa de ser una jove discreta a una dona que es fa vella de cop en haver d’assumir el comandament de la casa senyorial i totes les seves terres i vinyes

La seva filla, la Maria Magí, tres quarts del mateix: de ben joveneta s’ha d’ocupar tota sola, en ser filla única, de la gestió de tot un patrimoni. A ella l’anomenen, simplement, la Senyora. I, finalment, la Maria Costa, una dona moderna que fa la seva a Barcelona i que segueix amb el negoci familiar de la producció de vi, però que, tanmateix, no es pot desarrelar de la Principal, casa a la qual acudeix sempre que pot per seguir regentant el negoci.

Val a dir també que les tres històries no són lineals. Llach va alternant la vida de les tres Maries amb una tècnica magistral plena de flashbacks i, aconsegueix, a partir d’un pretext inicial, matenir atent el lector en tot moment: es tracta de l’assassinat d’en Ricard, antic capataç de la finca, que apareix just l’any 1936 mort dins un sac, disseccionat i ple de sang a la porta de la Principal

No hi falta, doncs, la intriga i el detectiu investigador de tota la història però tampoc hi falten altres temes com l’amor, l’escenari de la guerra civil, el poder de l’església… I tot això gira al voltat de la Principal, un símbol que, com a tal, conté molts altres elements i personatges que hi estan vinculats: la cuinera, la dida, el nou capataç…tots ells amb les seves pròpies històries que, no per ser menys que els senyors, deixen d’exercir un paper rellevant en tot plegat, sobretot l’Úrsula, la dida, una dona que sempre hi és i que ho sap tot, de la casa i dels seus, una dona que ha viscut més anys que ningú a la Principal, una casa més seva que de cap dels seus propietaris, una dona que amaga el seu propi  secret però que també en sap molts altres…

Llach aconsegueix un gir inesperat dels esdeveniments al final del llibre a través justament de l’escrit de la història de la Principal que l’home de la Maria Magí es dedica a escriure per donar-lo a llegir a la seva filla, l’última Maria, que descobreix què va passar de veritat al mateix moment en què ho descobrim tots els lectors.

Un llibre recomenable per a tot tipus de públic. No us  podeu perdre aquest  relat d’un assassinat entre vinyes. Us atraparà!

                                                                                        Marta Rocafort

Títol: Ens veurem allà dalt

Autor: Pierre Lemaitre

Editorial :Bromera

PVP: 19.95

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre, ha obtingut el premi Goncourt. No per això m’he decidit a endinsar-me en aquesta lectura. Ni per això, ni pel tema: el final de la primera guerra mundial i les conseqüències que aquesta va tenir en la vida de molts combatents. L’he triat perquè me n’han recomenat l’autor. Llegeix-lo, m’han dit, t’enganxarà! I m’ha enganxat ja de bon principi, sobretot per la manera com està escrit. És una meravella.

Tot i ser una història molt crua com s’intueix en llegir la contraportada -les conseqüències del final d’una guerra no poden aportar gaires alegries- Lemaitre ho disfressa tot d’un humor negre i un sarcasme que fa arrencar somriures al lector. Riure’s de les pròpies desgràcies funciona com a teràpia, diuen. Doncs, riure’s de les desgràcies d’uns soldats com ho fa ell fa que tinguem una visió horrorosa i esperpèntica del que pot suposar una guerra però també una visió “optimista” si girem la truita i fem la volta a les coses.

És precisament això el que fan els dos exsoldats protagonistes de la història. Albert Maillard és enterrat viu per un superior seu en descobrir uns fets que no afavoreixen el seu superior i a Édouard Péricourt, en un intent per desenterrar-lo, li cau un obús i el fereix de per vida, deixant-lo desfigurat i sense mandíbula.

A partir d’aquest momnet Albert Maillard es creu amb el deure de cuidar i de ser sempre al  costat de l’home que li ha salvat la vida.

Així, doncs, al final de la guerra… Què poden fer aquest  dos soldats desgraciats, sense feina,  sense cap futur esperançador? sobretot  Péricourt, l’aspecte del qual es converteix en tan grotesc que ha de portar una màscara per ocultar el seu rostre desfigurat?

Doncs precisament aprofitar tot el que han patit i viscut per treure’n profit. S’inventen una estafa precisament jugant amb el dolor dels parents dels soldats morts, jugant  en el fons amb el seu propi dolor. No hi poden perdre res. No els queda res. El dolor que han patit els podria haver enfonsat però aquest mateix dolor els pot fer molt i molt rics

Per tant, a partir de la invenció d’aquesta estafa, el lector entra en una lectura trepidant d’aventures plena d’elements propis d’una novel.la picaresca: estafadors, suborns, enganys, traïcions, embolics…Tot plegat no deixa de tenir mai un to esperpèntic

I,  per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra història paral.lela: el negoci que van fer alguns personatges amb la ubicació, classificació i enterrament digne dels soldats caiguts al front. Aquesta història, però, tal com ens diu l’autor al final del llibre, va passar de veritat. Ara bé, no per això deixa de ser menys escabrosa que l’altra. Tal com diuen, a vegades la realitat supera la ficció.

Ens veurem allà dalt és un merescut premi Goncourt. Un dels llibres més originals que he llegit i on aprendrem que qualsevol guerra dura molt més que la data que ens marquen els llibres  d’història.

                                                                                                          Marta Rocafort

           

Las siete cajas, de Dory Sontheimer. Quan la realitat supera la ficció

Títol: Las siete cajas

Autora: Dory Sontheimer

Editorial: Circe

PVP: 19.00

Quan mor la seva mare, Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona sota l’ensenyament del franquisme i el catolicisme, descobreix set caixes a l’altell de casa seva plenes de fotografies, documents, passaports i cartes, sobretot moltes cartes, relacionades amb la seva família d’origen jueu. Dory dedica a partir d’aquests moments tot el seu temps a reconstruir la història familiar dels seus pares, dels seus avis, dels seus cosins, dels seus oncles…un trencaclosques que ens mostrarà, a partir de tot aquest epistolari, la història d’una família però,sobretot, la història d’una època- la del nazisme i l’aniquilació dels jueus- que ja la coneixem però que no ens l’acabem de creure de tan terrorífica.

Amb aquest llibre crec fermament que Dory contribueix amb les seves explicacions, barrejades amb el constant degoteig de cartes i amb fotografies de tots els seus parents, a fer molt més crua  una realitat que sembla que ja no ho pugui ser més.

 Se n’han fet tantes pel.lícules, se n’han fet tants documentals que ho veiem com una cosa llunyana, fictícia…com si no hagués passat de veritat.

Les cartes que envien els pares de Dory, ja afincats a Barcelona de ben joves preveient el que passaria a l’Alemanya de l’època, als seus respectius pares, oncles, cosins…mostren com molts d’ells van quedar  atrapats en una Alemanya que els va despullar de tot, de les seves pertinences, de la seva identitat, portant-los cap a un camí que cap d’ells no imaginava que arribaria tan lluny: cap a la deportació i cap a una mort segura.

Els avis parterns de la Dory aconsegueixen marxar després de molts esforços i molts tràmits cap a Cuba però els avis materns queden reclosos en camps de concentració francesos per al final ser enviats en vagons de tren com si fossin bèsties cap al destí pitjor: cap a Auswitch. Després d’anys de carteig, d’enviaments, de tràmits, d’ajudes des de Barcelona, hi ha un moment en què Kurt Sontheimer  i  Rosl Heilbruner, pares de la Dory, no poden fer res: les cartes deixen d’arribar, els parents deixen d’existir, no en saben res, es temen el pitjor però no ho volen acceptar.

Dory dedica també el seu temps a viatjar allà on encara queden parents en un intent de reconstruir el fil d’una família que li va ser escapçada. Viatja a Praga, Tel-Aviv, Estats Units, Alemanya… i troba, enmig d’un gran esforç, parents vius descendents d’aquells que van ser executats. Un final “feliç” després d’un descobriment tan tràgic

Las siete cajas, doncs, no deixa de ser un testimoniatge fidelíssim a tot el que va passar i ens desvetlla detalls de com van viure testimonis d’aquella època, una època a qui tots ens agradaria esborrar de la nostra memòria però que, no per això, hem de pensar que no va existir.

                                                                                                          Marta Rocafort

Títol: Las tres bodas de Manolita

Autora: Almudena Grandes

Editorial: Tusquets

PVP: 22.90

Las tres bodas de Manolita és la tercera entrega d’una sèrie de sis llibres anomenats “Episodios de una guerra interminable”,  on Almudena Grandes pretén en certa manera homenatjar tots aquells ciutadans i ciutadanes les vides dels quals són totalment desconeguts per al gran públic però que van fer una funció heroica al llarg de la guerra civil i de la postguerra.

De la mateixa manera que va fer amb Inés y la alegría i El lector de Julio Verne, l’autora combina capítols on tot és absolutament verídic i capítols novel.lats, on personatges i fets que al lector en un primer moment li semblen ficticis estan creats i imaginats per vides i fets que han succeït de veritat, en una barreja que dóna una sensació al lector ja des de bon començament que tot el que se’ns narra pot haver passat de veritat. L’autora inclou en el llibre un epíleg on narra les fonts d’on ha tret totes les històries i, per sorpresa del lector, ens explica que alguns d’aquests personatges dels capítols novel.lats resulta que van existir de veritat, tant ells com les seves històries.

Las tres bodas de Manolita és també un homenatge a totes les dones que van haver de lluitar no al front però sí d’una manera valenta i totalment admirable per sobreviure a la misèria de quedar-se soles, sobreviure a la gana, sobreviure a les injustícies contínues que pateixen tan elles com les seves famílies per ser filles, germanes, dones de rojos, dones que van defensar la República, dones que van odiar el feixisme, dones que no es van deixar vèncer i que, al final de les seves vides, van continuar fermes en els seus ideals; malgrat tots els patiments no es van arrepentir mai de tot el que van fer.

La vida d’aquestes dones quan van a visitar els seus marits a les presons de Porlier, de Yeserías i de Cuelgamuros, ens ofereix un retrat viu de la realitat d’aquests centres penintenciaris, de la mísera existència que van haver de patir els empresonats, tancats durant més de quinze anys per no fer res, per pensar diferent, per imprimir quatre octavetes com en el cas d’en Silverio, el gran amor de la nostra protagonista.

Això va passar amb els que van tenir més sort perquè la resta d’amics que giren al voltant d’en Silverio i la Manolita, la majoria de les JSU, són condemnats i afusellats d’una manera totalment injusta.

Tot plegat obre els ulls al lector. Fa més de cinquanta anys que va acabar la guerra civil però no deixa des ser una guerra interminable, com l’anomena Almudena Grandes, perquè encara falta redimir, encara falta demanar perdó, encara falta tancar moltes ferides obertes, encara hi ha moltes històries anònimes que no es coneixen plenes d’injustícies. Tres històries falten encara per acabar aquesta saga, tres llibres més que formaran part dels Episodios d’una guera interminable

Vull donar les gràcies a Almudena Grandes per haver escrit aquests llibres, a través dels quals he pogut aprendre una part de la Història que a l’ escola no em van explicar mai i que dubto que avui en dia s’expliqui.

                                                                                                          Marta Rocafort