dimarts, 10 de febrer del 2015

La primera novel.la de Joël Dicker!




Títol: Els últims dies dels nostres pares
Autor: Joël Dicker
Editorial: La Campana
PVP:19.50

Els últims dies dels nostres pares és la segona novel.la que apareix al mercat de Joël Dicker però que en realitat fou la primera que va escriure, just abans del que va ser el seu gran èxit i amb la qual es va fer famós: El veritable cas de Harry Quebert, traduït ja a trenta idiomes.
Les dues novel.les no tenen absolutament res a veure. Si El veritable cas de Harry Quebert es pot classificar com una novel.la negra, una novel.la d’intriga, a Els últims dies dels nostres pares Joël Dicker, amb un gran treball de documentació, ens ofereix la vida de nou joves sota la formació del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics, que formava nois d’arreu d’Europa per enviar-los després, un cop entrenats, a participar en accions diverses per combatre els alemanys a la Segona Guerra Mundial.
El principi de la novel.la ens explica com aquests joves, només per defensar la pàtria, s’apunten al SOE sense saber en molts casos, el risc que suposa això per a les seves vides. Amb tot, alguns triomfen i segueixen endavant. D’altres, no superen ni el temps de formació en les diverses escoles d’Anglaterra
Els que ho superen i surten de la formació per passar a l’acció, són separats en missions de diferents tipus. Ara ja no és que no tinguin  família, ara ja ni  tenen la nova família en què s’han refugiat durant aquests anys de formació
El principal protagonista de la història és en Paul-Émile, àlies  Pal, un jove valent, fidel, íntegre…ho té tot per ser un bon agent i així s’hi converteix. En Pal, però, només té com a família el seu pare. Un home que viu per al seu fill, que no té ni idea d’on està durant anys ja que en Pal no s’hi pot comunicar, li tenen prohibit. Per a en Pal això és el més difícil de suportar i arrisca tot allò que ha après per posar-s’hi en contacte a través d’una membre de la Resistència francesa a qui entrega unes postals perque les porti a la bústia del seu pare sense segell i amb molt poca informació. L’home, però, ja és feliç, per fi, quan obté aquestes breus notícies. El que no s’imagina, però, en Pal és que aquest insignificant fet en temps de guerra pot arribar a desmantellar tota una xarxa d’agents i d’espionatge…un “insinificant” acte que té, però, el seu pol oposat ja que per al seu pare, és tot el que li queda. Per al seu pare, rebre aquestes postals és el que el fa seguir vivint, és el motiu de la seva existència.
Els últims dies dels nostres pares és també, doncs, una apologia de la família i de la importància dels pares, per als quals som capaços de fer tot allò que no hauríem mai imaginat.
Els  agents del SOE, acabada la guerra, són nou persones diferents. Més solitàries, amb més por, amb més tristor…la guerra i el SOE els ha canviat però tots intentaran continuar mantenint els lligams que ja no es trencaran entre ells, continuar mantenint viva aquesta nova família que han format, continuar vivint amb tot allò de mal que la guerra els hi ha aportat, continuar vivint resant i penedint-se de tot allò que han hagut de fer intentant justificar que era perquè estaven en guerra. La guerra, precisament, els ha fet menys Homes, del que havien estat abans
Us deixo perquè  entengueu millor el títol, el poema que el protagonista ens fa al començament del llibre, un poema que parla dels “Homes”:
“Que s’obri davant meu el camí de les meves llàgrimes
Perquè ara sóc l’artesà de la meva ànima.
No temo ni les bèsties i els Homes,
ni l’hivern, ni el fred, ni els vents.
El dia que marxi cap als boscos d’ombres, d’odi i de por,
que em perdonin les meves faltes i que em perdonin els meus errors,
jo que no sóc més que un insignificant viatger,
que no sóc més que la pols del vent, la polsina del temps.
Tinc por.
Tinc por.
Som els últims Homes, i els nostres cors, plens de ràbia, no continuaran
bategant gaire temps”

I aquesta altra, introductòria de la novel.la:

Que tots els pares del món, quan estiguin a punt de deixar-nos, sàpiguen
quin gran perill correrem sense ells.
Ens van ensenyar a caminar, i ja no caminarem més.
Ens van ensenyar a parlar, i ja no parlarem més
Ens van ensenyar a viure, i ja no viurem més
Ens van ensenyar a esdevenir Homes, i ja no serem ni Homes. Ja no serem res

                                                                                  Marta Rocafort


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada