Títol: Le dones de la Principal

Autor: Lluís Llach

Editorial: Empúries

PVP: 20.00

Les dones de la Principal, la segona novel.la de Lluís Llach després de Memòria d’uns ulls pintats, narra la història de tres generacions de Maries a la Principal, la casa senyorial del petit poble de Pous: la Maria Roderich, la Maria Magí i la Maria Costa.

Tres dones amb un punt en comú: dones que han hagut de lluitar en un món dominat pels homes i n’han sortit victorioses. Al llarg de més d’un segle, des de finals del segle XIX fins al segle XXI, les coses, doncs, no han canviat gaire a la Principal.

La Maria Roderich, altrament anomenada la Vella, contra tot pronòstic esdevé l’hereva de la Principal en detriment de la resta de germans, tots barons. El mot de “la Vella” és justament perquè, de cop, passa de ser una jove discreta a una dona que es fa vella de cop en haver d’assumir el comandament de la casa senyorial i totes les seves terres i vinyes

La seva filla, la Maria Magí, tres quarts del mateix: de ben joveneta s’ha d’ocupar tota sola, en ser filla única, de la gestió de tot un patrimoni. A ella l’anomenen, simplement, la Senyora. I, finalment, la Maria Costa, una dona moderna que fa la seva a Barcelona i que segueix amb el negoci familiar de la producció de vi, però que, tanmateix, no es pot desarrelar de la Principal, casa a la qual acudeix sempre que pot per seguir regentant el negoci.

Val a dir també que les tres històries no són lineals. Llach va alternant la vida de les tres Maries amb una tècnica magistral plena de flashbacks i, aconsegueix, a partir d’un pretext inicial, matenir atent el lector en tot moment: es tracta de l’assassinat d’en Ricard, antic capataç de la finca, que apareix just l’any 1936 mort dins un sac, disseccionat i ple de sang a la porta de la Principal

No hi falta, doncs, la intriga i el detectiu investigador de tota la història però tampoc hi falten altres temes com l’amor, l’escenari de la guerra civil, el poder de l’església… I tot això gira al voltat de la Principal, un símbol que, com a tal, conté molts altres elements i personatges que hi estan vinculats: la cuinera, la dida, el nou capataç…tots ells amb les seves pròpies històries que, no per ser menys que els senyors, deixen d’exercir un paper rellevant en tot plegat, sobretot l’Úrsula, la dida, una dona que sempre hi és i que ho sap tot, de la casa i dels seus, una dona que ha viscut més anys que ningú a la Principal, una casa més seva que de cap dels seus propietaris, una dona que amaga el seu propi  secret però que també en sap molts altres…

Llach aconsegueix un gir inesperat dels esdeveniments al final del llibre a través justament de l’escrit de la història de la Principal que l’home de la Maria Magí es dedica a escriure per donar-lo a llegir a la seva filla, l’última Maria, que descobreix què va passar de veritat al mateix moment en què ho descobrim tots els lectors.

Un llibre recomenable per a tot tipus de públic. No us  podeu perdre aquest  relat d’un assassinat entre vinyes. Us atraparà!

                                                                                        Marta Rocafort

Títol: Ens veurem allà dalt

Autor: Pierre Lemaitre

Editorial :Bromera

PVP: 19.95

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre, ha obtingut el premi Goncourt. No per això m’he decidit a endinsar-me en aquesta lectura. Ni per això, ni pel tema: el final de la primera guerra mundial i les conseqüències que aquesta va tenir en la vida de molts combatents. L’he triat perquè me n’han recomenat l’autor. Llegeix-lo, m’han dit, t’enganxarà! I m’ha enganxat ja de bon principi, sobretot per la manera com està escrit. És una meravella.

Tot i ser una història molt crua com s’intueix en llegir la contraportada -les conseqüències del final d’una guerra no poden aportar gaires alegries- Lemaitre ho disfressa tot d’un humor negre i un sarcasme que fa arrencar somriures al lector. Riure’s de les pròpies desgràcies funciona com a teràpia, diuen. Doncs, riure’s de les desgràcies d’uns soldats com ho fa ell fa que tinguem una visió horrorosa i esperpèntica del que pot suposar una guerra però també una visió “optimista” si girem la truita i fem la volta a les coses.

És precisament això el que fan els dos exsoldats protagonistes de la història. Albert Maillard és enterrat viu per un superior seu en descobrir uns fets que no afavoreixen el seu superior i a Édouard Péricourt, en un intent per desenterrar-lo, li cau un obús i el fereix de per vida, deixant-lo desfigurat i sense mandíbula.

A partir d’aquest momnet Albert Maillard es creu amb el deure de cuidar i de ser sempre al  costat de l’home que li ha salvat la vida.

Així, doncs, al final de la guerra… Què poden fer aquest  dos soldats desgraciats, sense feina,  sense cap futur esperançador? sobretot  Péricourt, l’aspecte del qual es converteix en tan grotesc que ha de portar una màscara per ocultar el seu rostre desfigurat?

Doncs precisament aprofitar tot el que han patit i viscut per treure’n profit. S’inventen una estafa precisament jugant amb el dolor dels parents dels soldats morts, jugant  en el fons amb el seu propi dolor. No hi poden perdre res. No els queda res. El dolor que han patit els podria haver enfonsat però aquest mateix dolor els pot fer molt i molt rics

Per tant, a partir de la invenció d’aquesta estafa, el lector entra en una lectura trepidant d’aventures plena d’elements propis d’una novel.la picaresca: estafadors, suborns, enganys, traïcions, embolics…Tot plegat no deixa de tenir mai un to esperpèntic

I,  per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra història paral.lela: el negoci que van fer alguns personatges amb la ubicació, classificació i enterrament digne dels soldats caiguts al front. Aquesta història, però, tal com ens diu l’autor al final del llibre, va passar de veritat. Ara bé, no per això deixa de ser menys escabrosa que l’altra. Tal com diuen, a vegades la realitat supera la ficció.

Ens veurem allà dalt és un merescut premi Goncourt. Un dels llibres més originals que he llegit i on aprendrem que qualsevol guerra dura molt més que la data que ens marquen els llibres  d’història.

                                                                                                          Marta Rocafort

           

Las siete cajas, de Dory Sontheimer. Quan la realitat supera la ficció

Títol: Las siete cajas

Autora: Dory Sontheimer

Editorial: Circe

PVP: 19.00

Quan mor la seva mare, Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona sota l’ensenyament del franquisme i el catolicisme, descobreix set caixes a l’altell de casa seva plenes de fotografies, documents, passaports i cartes, sobretot moltes cartes, relacionades amb la seva família d’origen jueu. Dory dedica a partir d’aquests moments tot el seu temps a reconstruir la història familiar dels seus pares, dels seus avis, dels seus cosins, dels seus oncles…un trencaclosques que ens mostrarà, a partir de tot aquest epistolari, la història d’una família però,sobretot, la història d’una època- la del nazisme i l’aniquilació dels jueus- que ja la coneixem però que no ens l’acabem de creure de tan terrorífica.

Amb aquest llibre crec fermament que Dory contribueix amb les seves explicacions, barrejades amb el constant degoteig de cartes i amb fotografies de tots els seus parents, a fer molt més crua  una realitat que sembla que ja no ho pugui ser més.

 Se n’han fet tantes pel.lícules, se n’han fet tants documentals que ho veiem com una cosa llunyana, fictícia…com si no hagués passat de veritat.

Les cartes que envien els pares de Dory, ja afincats a Barcelona de ben joves preveient el que passaria a l’Alemanya de l’època, als seus respectius pares, oncles, cosins…mostren com molts d’ells van quedar  atrapats en una Alemanya que els va despullar de tot, de les seves pertinences, de la seva identitat, portant-los cap a un camí que cap d’ells no imaginava que arribaria tan lluny: cap a la deportació i cap a una mort segura.

Els avis parterns de la Dory aconsegueixen marxar després de molts esforços i molts tràmits cap a Cuba però els avis materns queden reclosos en camps de concentració francesos per al final ser enviats en vagons de tren com si fossin bèsties cap al destí pitjor: cap a Auswitch. Després d’anys de carteig, d’enviaments, de tràmits, d’ajudes des de Barcelona, hi ha un moment en què Kurt Sontheimer  i  Rosl Heilbruner, pares de la Dory, no poden fer res: les cartes deixen d’arribar, els parents deixen d’existir, no en saben res, es temen el pitjor però no ho volen acceptar.

Dory dedica també el seu temps a viatjar allà on encara queden parents en un intent de reconstruir el fil d’una família que li va ser escapçada. Viatja a Praga, Tel-Aviv, Estats Units, Alemanya… i troba, enmig d’un gran esforç, parents vius descendents d’aquells que van ser executats. Un final “feliç” després d’un descobriment tan tràgic

Las siete cajas, doncs, no deixa de ser un testimoniatge fidelíssim a tot el que va passar i ens desvetlla detalls de com van viure testimonis d’aquella època, una època a qui tots ens agradaria esborrar de la nostra memòria però que, no per això, hem de pensar que no va existir.

                                                                                                          Marta Rocafort

Títol: Las tres bodas de Manolita

Autora: Almudena Grandes

Editorial: Tusquets

PVP: 22.90

Las tres bodas de Manolita és la tercera entrega d’una sèrie de sis llibres anomenats “Episodios de una guerra interminable”,  on Almudena Grandes pretén en certa manera homenatjar tots aquells ciutadans i ciutadanes les vides dels quals són totalment desconeguts per al gran públic però que van fer una funció heroica al llarg de la guerra civil i de la postguerra.

De la mateixa manera que va fer amb Inés y la alegría i El lector de Julio Verne, l’autora combina capítols on tot és absolutament verídic i capítols novel.lats, on personatges i fets que al lector en un primer moment li semblen ficticis estan creats i imaginats per vides i fets que han succeït de veritat, en una barreja que dóna una sensació al lector ja des de bon començament que tot el que se’ns narra pot haver passat de veritat. L’autora inclou en el llibre un epíleg on narra les fonts d’on ha tret totes les històries i, per sorpresa del lector, ens explica que alguns d’aquests personatges dels capítols novel.lats resulta que van existir de veritat, tant ells com les seves històries.

Las tres bodas de Manolita és també un homenatge a totes les dones que van haver de lluitar no al front però sí d’una manera valenta i totalment admirable per sobreviure a la misèria de quedar-se soles, sobreviure a la gana, sobreviure a les injustícies contínues que pateixen tan elles com les seves famílies per ser filles, germanes, dones de rojos, dones que van defensar la República, dones que van odiar el feixisme, dones que no es van deixar vèncer i que, al final de les seves vides, van continuar fermes en els seus ideals; malgrat tots els patiments no es van arrepentir mai de tot el que van fer.

La vida d’aquestes dones quan van a visitar els seus marits a les presons de Porlier, de Yeserías i de Cuelgamuros, ens ofereix un retrat viu de la realitat d’aquests centres penintenciaris, de la mísera existència que van haver de patir els empresonats, tancats durant més de quinze anys per no fer res, per pensar diferent, per imprimir quatre octavetes com en el cas d’en Silverio, el gran amor de la nostra protagonista.

Això va passar amb els que van tenir més sort perquè la resta d’amics que giren al voltant d’en Silverio i la Manolita, la majoria de les JSU, són condemnats i afusellats d’una manera totalment injusta.

Tot plegat obre els ulls al lector. Fa més de cinquanta anys que va acabar la guerra civil però no deixa des ser una guerra interminable, com l’anomena Almudena Grandes, perquè encara falta redimir, encara falta demanar perdó, encara falta tancar moltes ferides obertes, encara hi ha moltes històries anònimes que no es coneixen plenes d’injustícies. Tres històries falten encara per acabar aquesta saga, tres llibres més que formaran part dels Episodios d’una guera interminable

Vull donar les gràcies a Almudena Grandes per haver escrit aquests llibres, a través dels quals he pogut aprendre una part de la Història que a l’ escola no em van explicar mai i que dubto que avui en dia s’expliqui.

                                                                                                          Marta Rocafort

Desig de xocolata, de Care Santos.Merescut premi Ramon Llull

Títol: Desig de xocolata

Autora: Care Santos

Editorial: Planeta

Premi Ramon Llull

PVP:

Una xocolatera amb una inscripció en francès on diu “Jo pertanyo a Madame Adelaïde de França” és el nexe d’unió de les tres històries que ens explica Care Santos a Desig de xocolata, premi Ramon Llull

Són tres històries reclacionades també amb l’art d’elaborar la xocolata més exquisida i més original, amb l’art de vendre-la i amb l’art de prendre-la.

I són tres històries situades totes tres a Barcelona en tres segles diferents que ens fan plantejar la rellevància que posseeixen alguns objectes, com ara aquesta xocolatera, que sobreviu a persones, al pas del temps i que, tot i ser un objecte, porta carregar sobre si tota un sèrie de vivències, secrets, sentiments i emocions que ha transportat al llarg de ben bé tres segles. D’alguna manera aquesta xocolatera té alguna cosa per transmetre…

La primera història se situa al segle XX. Un triangle amorós entre tres adolescents que participen junts en un curset d’elaboració de xocolata, l’Oriol, la Sara i en Max. Care Santos ens narra com l’amistat perdura al llarg de la seva vida, de la mateixa manera que els sentiments…inamobibles, permanents per més temps i distància que hi hagi

Ens narra com l’amistat pot superar enveges, com una amistat forta no es trenca fàcilment…

La segona història, situada a les acaballes del segla XIX, narra la vida de l’Aurora, una minyona orfe a qui la vida no ha tractat gens bé. La senzillesa i la conformitat amb què viu la seva vida mereixen un premi final: el seu casament amb l’Horaci, un metge de prestigi a qui no li importa, en una societat tancada on les classes socials són infranquejables, posar per damunt l’amor de “el què diran”

I, per últim, descobrim, a la tercera història, qui és Madama Adelaïde a través del diari personal del Victor Philibert Guillot, el seu secretari personal

Una història d’embolics, enganys i malentesos, una mena de sainet, ens farà viure una aventura  amb tota una sèrie de personatges pintorescos i “picarescos” de la Barcelona del segle XVIII

Tres segles de xocolata faran que tastem molt dolçament com a lectors un merescut premi Ramon Llull. Dolça lectura!

                                                                           Marta Rocafort

El debut novel.lístic de Xavier Sarrià, brutal!

Títol: Totes les cançons parlen de tu

Autor: Xavi Sarrià

Editorial: Sembra

PVP: 16.50

Totes les cançons parlen de tu és la primera novel.la de Xavi Sarrià, cantant del grup Obrint Pas, però no el seu debut literari, que es va iniciar amb Històries del paradís, un recull de narracions breus publicada fa uns quants anys per Editorial Bromera.

Totes les cançons parlen de tu és una lletra d’una cançó, una cançó feta de moltes cançons que descriuen la vida de l’Ivan, “l’Escorbutín”, la Marta i la Cris a la València dels anys 90, en uns anys d’adolescència i d’Institut marcats pels enfrontaments entre múltiples bandes urbanes. Una llarga cançó que el lector escolta a través d’un radiocasset, on no hi paren de girar les cintes dels grups més rellevants d’aquells anys, una cançó que el lector escolta en diferents escenaris: el kasal, local on els nostres protagonistes aspirants a músics van a concerts i a on esperen actuar algun dia; una vella alqueria que adapten com a local d’assaig; el terrat de la casa de la mare de l’Ivan, símbol de la resitència de l’horta valenciana a tot el desenvolupament urbanístic i símbol d’unes utopies i d’uns somnis que només en aquell terrat i en aquella antiga casa es poden fer realitat… i el descampat i els seus bancs, que marquen la frontera entre ells i els nazis anomenats “zombis” que controlen tota una sala de jocs recreatius situada a l’altra banda…Una línea perillosa de traspassar, una bomba que saben que tard o d’hora esclatarà…

Això és la seva vida i, la seva il.lusió, poder algun dia formar un grup de música. Però els somnis es trenquen de cop i, quan es trenquen, cal tornar a començar de nou.

La vida d’aquests adolescents ja ve, però, tacada per una generació anterior, per la vida d’uns pares que també han quedat marcats ja sigui per l’alcohol, per ser immigrants, per patir alguna malaltia…

 La música es converteix per a ells en un refugi, en una unió, en un símbol d’identitat, en una evasió i cap aquest món és on volen arribar, per trobar l’alliberament, per poder escapar d’una teranyina a la qual estan enganxats sabent que si no se n’escapen ara, ja no ho podran fer mai i acabaran com alguns dels seus germans, atrapats en la heroïna, o com algun dels seus pares, marcats per una profunda depressió.

Totes les cançons parlen de tu és això, una llarga cançó que el lector escolta d’una tirada perquè la lectura no es pot deixar, tal com passa amb les cançons…que no es poden tallar. Xavi Sarrià escriu d’una manera que emociona, que atrapa, que ens fa partíceps d’unes vides amb les quals ens sentim identificats en alguns o en molts aspectes. En definitiva, crea un empatia total entre el lector i els protagonistes d’aquesta història. Una història que a mi, particularment, m’ha fet somniar, m’ha fet patir, m’ha fet riure i m’ha fet plorar. Un degotall constant de sentiments, un llibre m’ha arribat del tot. No ous el podeu perdre!

                                                                                                          Marta Rocafort

Ser o no ser catalans, de Toni Albà. Un actor més que compromès!

Títol: Ser o no ser catalans

Autor: Toni Albà

Editorial: Columna

PVP: 17.90

Toni Albà, a partir del desglossament del monòleg shakesperià  Hamlet, n’elabora un de paral.lel. Passa del Ser o no ser, aquesta és la qüestió al Ser o no ser catalans, reflexionant, des d’un punt de vista senzill com a ciutadà i no polític que és,  sobre tota una sèrie de qüestions que ens han afectat i ens afecten com a catalans: els nostres orígens, la immigració, l’economia, l’espoli fiscal, la llengua…

Des de la llibreria el Faristol volem posar-vos aquest caramel a la boca tot citant algunes frases textuals del llibre perquè creiem que és una molt bona eina per obtenir arguments i així poder convèncer  tots aquells indecisos a votar Sí i Sí, a deixar d’abaixar el cap i de tenir por, a tenir arguments que desmontin d’una vegada per totes aquells falsos tòpics que ens han volgut fer creure els que encara parlen d’una Espanya única.

“Els nostres gens, fa 50.000 anys, eren africans. Males notícies per als defensors de posicionaments racistes. Cop terrible per a Josep Anglada i tots els militants de Plataforma per Catalunya: la ciència diu que fa 50.000 anys tota la humanitat, tots els membres de l’espècie Homo Sapiens, érem africans…i segurament érem negres!”

“No som catalans pels gens. Per tant, tampoc ens fan ser catalans els cognoms que portem cadascun de nosaltres”

“Ser català no és patrimoni de ningú en exclusiva però és una elecció individual i lliure de qui es vol comprometre amb un col.lectiu”

“Tornem al SER O NO SER. I tornem a l’ESTAR O NO ESTAR. Catalunya no ÉS Espanya! Però Espanya ESTÀ aquí!”

“Espanya, arrossegada per l’eufòria d’entrar a Europa, no va calcular que pertànyer a una associació de països que vivien en democràcia, de la de veritat, tutelada per països democràtics de veritat, comportava la fi de la mentida i la manipulació”

“La repressió a la qual ens hem anat acostumant ens és tan familiar que ha actuat com un narcòtic gairebé infalible”

“Els catalans hem estat adormits durant molts anys”

“La por s’eternitza en el temps a causa d’aquesta letargia, d’aquest pensament que destorba i paralitza la voluntat de posar remei a la situació. I els que dominen la situació es veuen legitimats per actuar amb tota impunitat. I una cosa alimenta l’altra i el temps continua passant…”

“Del terme espoli, que els catalans utilitzen per definir el desequilibri de les balances fiscals, a espanya en diuen solidaritat”

“Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba…Són ufanosos: no se n’estan ,d’ostentar, de mostrar el seu chulerío. Ens ho han regfregat per la cara durant tres-cents anys sense parar. I impregnats en supèrbia”

“…només els puc dir que aquells que no s’integren per voluntat de no fer-ho no s’integren mai enlloc, a cap país d’acollida. No són immigrants: són colonitzadors. Són invasors. No vénen per integrar-se, vénen per imposar el que és seu”

“Ja els coneixem  i sabem que la seva missió ha estat, és i serà continuar mirant d’espanyolitzar-nos…Algú els hauria de dir que, si no han pogut en tres-cents anys i sota diferents règims de tots colors, farien millor de, posem per cas, començar a integrar-se”

“No ens estimen, només ens volen sotmesos i productius”

“L’Espanya poderosa, amb la seva impertinència, ens diu contínuament que no ens considera iguals a ells. Ens diu constantment que els catalans només tenim dret a contribuir, a pagar i a callar. I encara que ens resignem a obeir-los, ens diuen insolidaris i garrepes”

“Continuar dins de l’estat espanyol fóra com clavar-nos la daga per deixar d’existir. Ho sabem i ho afirmem perquè volem desempallegar-nos de la que ja portem clavada”

“Cal convèncer els que no llegiran mai aquest llibret. Convèncer els ciudadanos del mundo (com si els catalans fóssim extraterrestres!). I als que diuen que són apàtrides i que els estats són un invent que no els afecta, caldria dir-los que si no els afecta, tant és pertànyer a l’estat espanyol que al català, per tant, que votin per l’estat català, perquè tindran una vida més pròspera”

“Sempre hi pot haver veus que ens parlin del deure de la solidaritat entre comunitats…I la resposta ha de ser contundent per òbvia: la solidaritat del solidari no pot anar en contra del seu empobriment, com és el cas”

“Espanya no coneix ni sap què significa el respecte envers tot el que no és com ella o com ella vol. Espanya només sap imposar. Espanya no respecta i per tant no pot arribar mai a ser un estat federal”

M'encanta com escriu la Marta Rojals!!!!

Títol: L’altra

Autora: Marta Rojals

Editorial: La Magrana

PVP: 18.00

Ni l’arribo a posar a la lleixa de la llibreria.  El nou llibre de la Marta Rojals s’ha fet esperar però jo no esperaré ni un minut a començar-lo a llegir.

Tal i com em va pasar amb el seu primer llibre Primavera, estiu, etc, una lectura fresca, àgil em convida a devorar el llibre. Tot seguit, miro el número de pàgines: no em durarà ni dues tardes seguides.

Efetivament, tot es confirma: el llibre m’enganxa de bon començament i no puc parar de llegir.

El context i l’edat dels protagonistes ratllen pràcticament el present, el moment que estem vivint. No si és per això que els fets se’m fan encara més propers: la crisi econòmica del moment en què vivim, la facilitat de la comunicació a través més de whatsups que de paraules, les noves tecnologies, la precarietat d’una feina digna, un lloc on poder viure, la dificultat en tot aquest entorn de prendre la decisió de tenir o no fills , el desgast de les parelles que fa temps que conviuen…

L’Anna, la protagonista principal de tota aquesta història, viu per oblidar, viu per tan sols tirar endavant com pugui, viu per ordenar, calcular i classificar…mentre tot estigui en equilibri no li passarà res. En Nel, la seva parella de fa anys, aconsegueix mantenir l’equilibri de l’Anna o, si més no, ho intenta. L’Anna, senzillament, s’hi ha habituat: és el que li ha tocat viure i amb qui li ha tocat viure i amb qui, potser, podria tenir un fill. Però l’Anna, arran de tot el que ha viscut i el que ha patit, s’amaga darrera una cuirassa, sempre callada, només escolta i diu allò necessari, un glaçó de gel que, tammateix, s’està a punt de desfer  quan coneix en Teo, un veí de la feina.

En Teo, més que una aventura, serà un instrument que li servirà també per oblidar; oblidar la monotonia amb en Nel, oblidar que fa una feina que no té res a veure amb el que ha estudiat, oblidar que la seva parella no la valora , oblidar la relació que ha tingut amb la seva mare, oblidar…és el que li cal per  per sobreviure. Només això.

El que el lector, però, no s’espera en absolut és el gir final dels aconteixements: el perquè l’Anna ha usat en Teo per oblidar, el perquè l’Anna és així, estranya de mena, el perquè a l’Anna li costa viure, perquè els “mai més” que l’Anna es proposa no arriben mai a acomplir-se i llavors es converteix, en una mena de Dr Jekyll i Mister Hyde en l’Anna-altra. De fet, l’altra, el pronom que dóna títol al llibre pot ser també interpretat com l’altra vida que ella voldria haver tingut, l’altra casa on hauria d’haver viscut, l’altra actitud que hauria d’haver pres, l’altra feina que hauria d’haver fet. Pensant en l’altra sempre, ha de fugir i convertir-se en l’Anna-altra per poder sobreviure.

Perquè la vida de l’Anna de fet no és res més que ni fred, ni calor ni dolor, frase amb què Rojals acaba aquesta meravella de llibre.

                                                                                      Marta Rocafort

I el ressò de les muntanyes, un llibre escrit des del sentiment i que parla de sentiments

Títol: I el ressò de les muntanyes

Autor: Khaled Hosseini

Editorial: Edicions 62

PVP: 20 euros

I el ressò de les muntanyes és la nova novel.la de Khaled Hosseini, autor de El caçador d’estels, novel.la de la qual se’n va fer una pel-lícula i Mil sols esplèndids

Després de sis anys de silenci literari torna aquest autor afganès per fer-nos viure una història que toca els sentiments més purs i profunds de l’esser humà: des de l’estimació fraternal, fins a l’amistat, el penediment, la vergonya, l’enveja, l’amor…

La història comença l’any 1952 amb la relació de dos germans que s’estimen amb bogeria i que no conceben la seva vida un sense l’altre orfes com són de mare: l’Abdullah i la seva germana Pari. Un viatge cap a Kabul destrotarà les seves vides i els portarà cap a camins i cap a països i situacions ben diferents.

Entremig d’aquesta història, Hosseini n’enllaça i en va teixint d’altres que aparentment en un primer moment el lector no sap que al final acabaran cosides del tot formant un gran teixit de personatges i vides que es desenvoluparan al llarg de diferents èpoques en el temps i en diferents països, des d’Amèrica fins a Pakistan i París.

La tendresa amb la qual Hosseini narra aquesta història i l’estructura en què l’escriu fa que el lector no pugui parar de llegir. Els salts en el temps i la reaparició alternada de les diferents vides dels diversos personatges fa que la història agafi fins i tot una fil argumental en què el lector es pot preguntar fins a on arribarà l’autor.

Rere totes aquestes vides hi trobem l’amor entre germans, la soledat, la malaltia, el rebuig social a causa d’algun defecte físic, la plenitud del voluntariat, la buidor i soledat d’aquells que per més diners que tinguin i més famosos que siguin sempre seran infeliços, la vergonya de l’esser humà quan no compleix tot el que ha promès…

El lector podrà també al llarg de tot el llibre viatjar a l’Afganistan i conèixer  pinzellades de la història d’un país molt malmès a la darreria del segle XX.

En cap cas, però, la Història en majúscula predomina en aquesta novel.la sinó que Hosseini la va encabint en la vida fictícia dels protagonistes, marcats inevitablement per tot el que passa durant aquest temps al seu país. Alguns quedaran atrapats per les circumstàncies però d’altres faran tot el possible per fer prevaldre el sentiment humà més pur que tenen per arreglar les coses, ajudar, cooperar amb els més febles.

El final del llibre no és un conte de fades, és el reflex de la vida mateixa, una vida que   ens sorprèn i ens dóna alegries quan no ens ho esperàvem però també la que maltracta  tots aquells que en cap cas s’ho mereixen. Sempre, però, queda el record, la caixa de tresors de la nostra infantesa que ens fa tornar a aquell paradís perdut del qual ningú ens hauria d’haver arrencat mai.

No deixeu de llegir I el ressò de les muntanyes si voleu viure una història de sentiments  però a la vegada literàriament genial.

                                                                                 

                                                                                              Marta Rocafort