Quan arribi el pirata i se m'emporti, de Lluís-Anton Baulenas. Una novel.la negra diferent

Títol: Quan arribi el pirata i se m’emporti

Autor: Lluís-Anton Baulenas

Editorial: La Magrana

PVP: 20 euros

Luís-Anton Baulenas, guanyador del  Premi Sant Jordi 2008 amb El nas de Mussolini,  ha trigat a treure una nova novel.la però, com tot el que ha escrit, ha valgut la pena esperar. Sorpresa és el que sent el lector en llegir a la contraportada del llibre l’argument, un argument que, com tot el llibre, causa precisament això. Els motius? L’originalitat de l’argument, l’originalitat del gènere (en el fons es tracta d’una novel.la negra “disfressada”), l’originalitat en la creació dels dos personatges principals i l’originalitat en el títol que ja ens despista de bon començament. Quan arribi el pirata i se m’emporti no és una novel.la històrica d’aventures a alta mar, és una novel.la m’arriscaria a classificar com a negra per tots els assassinats que hi ha però que fuig absolutament de l’estil del gènere que normalment coneixem com a negre. El lector des de les primeres pàgines es manté atent a tot el que passarà, la intriga forma part del fil conductor de tot plegat i ens enganxa i atrapa però en cap moment no sabem ni intuïm cap a on ens portaran les aventures d’en Miquel Deogràcies Gambús, un multimilionari de noranta-sis anys i, per altra banda, què hi pinta en tot plegat en Carducci, un homosexual que ronda ja la cinquantena i que té un gabinet d’assistència sanitària al barri del Raval. Les històries d’ambdós personatges s’intercalen en la lectura.

Revivim la vida d’en Miquel Deogràcies Gambús, un homes sense escrúpols, altrament anomenat “l’ogre” que només en néixer, a causa del seu volum, provoca la mort de la mare. La seva infantesa desgraciada al costat d’una àvia que no se l’estima marcarà per sempre més el caràcter assassí i d’home sense escrúpols, caràcter que mantindrà ell mateix amb orgull fins al final de la seva vida. Mafiós i ric, aconsegueix casar-se amb la Marta, una dona quaranta anys més jove, a qui s’aferrarà i, potser, a l’única persona a qui estimarà  al llarg d’una vida plena d’enemics tot i que també l’acabarà traint. Només a ella li perdonarà tot . Només ella serà al final la gran triomfadora. Només ella serà l’única dona de la seva vida, a qui té com a un tresor.  L’altre tresor sobre el qual girarà tota la història és un tresor amagat en una cova que li ensenya un gitano quan ell és encara un menut. Aquest tresor serà el motiu de la seva existència. El fet de tenir-lo només per a ell es convertirà en una obsessió. Si per algun motiu de feblesa l’ensenya a algú altre però aquest el traeix i ho xerra, acaba morint. La seva pròpia mort, al final, també té a veure, com no podria ser d’altra manera, amb l’única cosa per a la qual ha continuat vivint realment. No tem matar com tampoc tem la mort.

Per altra banda, en Carducci es veu involucrat en tota aquesta història per pura casualitat. Ell, que finalment ha aconseguit tenir una vida tranquil.la, compra en un moment donat en una furgoneta de venda ambulant la figura d’un pirata, un pirata que porta sempre amb ell, que sempre treu el cap per la butxaca de la seva jaqueta, un pirata que ja forma part d’ell mateix i amb qui conversa i parla. Una figura simbòlica que, a partir d’obtenir-la, és quan la seva vida canvia i li passen tota una sèrie d’aventures més típiques d’una pel.lícula de mafiosos que no pas de la vida real. L’obtenció de la figura del pirata coincideix amb el desencadenant de totes les aventures i desventures que pateix en Jesús Carducci. Ell mateix , al final del llibre, reconeix que és el pirata qui va arribar a la seva vida i se’l va emportar, el pirata com a símbol de portar una vida d’aventures i gens monòtona. Al final, però, se’n desempallega. Jesús Carducci se suposa que continuarà, ara ja sense el pirata a la butxaca, mantenint una vida d’allò més normal al seu pis del Raval. La veritable vida que vol, una vida senzilla lluny de figures de pirates, tresors enterrats i ogres.

 Si teniu ganes de tenir un pirata a la butxaca i viure unes aventures que, de ben segur, no us passaran a la vida real, no deixeu de llegir Quan arribi el pirata i se m’emporti.

                                                                                              Marta Rocafort

La casa del silenci, de Blanca Busquets. Música i literatura.

Títol: La casa del silenci

Autora: Blanca Busquets

Editorial: Rosa dels vents                                                                           

PVP: 17.90

Esperava amb candeletes la propera novel.la de Blanca Busquets després del que em va colpir La nevada del cucut, premiada amb el premi llibreter 2011. Tan bon punt ha arribat a la llibreria, me l’he emportat cap a casa. No ha tingut temps ni de reposar uns moments a cap prestatge. Es titula La casa del silenci i sé segur que m’encantarà. A vegades, però, els lectors fidels a autors tenim decepcions. Alguns títols ens agraden moltíssim però d’altres ens decepcionen. No ha estat en absolut el cas del La casa del silenci que m’ha emocionat tant o més que La nevada del cucut.

Els capítols d’aquesta novel.la porten per títol, de manera intercalada i sense seguir cap ordre en concret, els personatges que formaran aquesta meravellosa història: tres dones i un home. Es tracta de la Maria, la Teresa, l’Anna i en Mark.  És a través dels pensaments mostrats com una mena de monòlegs interiors de cadascun que l’autora va filant i teixint el que esdevindrà la història, la novel.la. Només el protagonista masculí principal no té cap capítol adscrit. Senzillament, els seu personatge i la seva història la coneixem pel que en diuen i en pensen la resta de personatges, tots ells vinculats a en Karl., un músic de l’Alemanya de l’Est que en la seva fugida abans de la caiguda del mur demana asil polític a Catalunya i s’instal.la  a Barcelona. La Maria serà la noia d’origen andalús que li farà de minyona durant quaranta anys; la Teresa i l’Anna serán les dues violinistes que interpretaran el concert per a dues veus de Bach preferit d’en Karl i en Mark, protagonista masculí secundari i fill d’en Karl, es convertirà en el marit de l’Anna.

Totes les dones són diferents entre elles i cadascuna té una relació particular amb aquest gran músic. A la vegada,  totes  tenen la seva pròpia vinculació amb la música i amb el violí i, més concretament, amb un Stainer, un violí del segle XVII que, per casualitats de la vida, anirà passant de mà en mà. La Maria aprendrà a tocar-lo i a estimar-lo i, encara que no ho sàpiga, sabrà trobar-ne la màgia. La mateix màgia de l’Stainer és el que portarà la Maria a fer una cosa a la qual no s’hagués atrevit mai: farà realitat el somni d’en Karl, farà realitat la seva última voluntat... Per altra banda,  la Teresa, que viu en la més absoluta pobresa de petita, no s’hagués arribat a pensar mai que acabaría essent professora i concertista de violí. El destí li posa l’Stainer a la mà i automàticament en capta la màgia. A partir d’aquell moment sabrà que la música serà la seva vida. I, per últim, l’Anna, una noia marcada per la manca d’afecte i d’atenció de petita, perdrà la seva ànima , l’aigua de l’estany li xuclarà i no la retrobarà mai més…és per això que toca amb una rapidesa i una tècnica perfectes just al contrari del que fa la Teresa, la qual aboca tanta ànima en la música, que fins i tot s’ha de contenir les llàgrimes quan la interpreta. Dues dones diferents en la manera de tocar el violí seran dues dones enfrontades a la vida real. La tècnica i l’ànima; la riquesa i la pobresa; l’odi i l’amor; l’enveja i la comprensió…dualitats que trobem en la vida mateixa reflectides en la Teresa i l’Anna. Només la Maria, que coneix a totes dues, serà capaç, en el desenllaç de la història, de posar les coses al seu lloc i de fer justicia allà on no n’hi ha hagut. La Maria, que es pensa que només és una pobra minyona, acaba sent l’estrella, la llum d’una meravellosa història d’amor que ens colpirà fins al fons de l’ànima. L’ànima del lector no quedarà atrapada ni xuclada per les aigües com la de l’Anna. L’ànima del lector reeixirà com mai després d’haver llegit La casa del silenci

                                                                                              Marta Rocafort

Llegendes de mar de la Costa Brava, de Miquel Martín. Per llegir una mica cada dia

Títol: Llegendes de mar de la Costa Brava

Autor: Miquel Martín

 Editorial: Edicions Sidillà

PVP: 19

En els temps que corren penso que s’ha de ser molt valent per iniciar un projecte com és la publicació d’un llibre de llegendes com també trobo molt valent que un escriptor, bàsicament de novel.les fins ara com és Miquel Martín, accepti de bon grat aquest encàrrec d’edicions Sidillà. I ho dic per diferents motius: perquè la gent no llegeix i, si llegeix, llegeix el que li mana la moda, el que li mana la televisió.

I les llegendes, els contes i les narracions que han passat de boca orella no estan de moda, no interessen al gran públic...Segur que hi ha qui diu que es tracta d’un tipus de literatura anacrònica com també segur que hi ha qui es qüestiona si les llegendes són o no són literatura pel fet que formin part de la tradició oral...

Miquel Martin ha fet un treball de camp brutal recorrent la Costa Brava de cap a peus per escoltar el testimoni d’alguns habitants de diferents  pobles que li han narrat llegendes que havien sentit als seus pares o avis i ha consultat també arxius locals i biblioteques per trobar si ja hi havia una versió escrita d’aquesta o d’aquella altra llegenda. Amb tot aquest material, l’autor n’ha fet una reescriptura i, després de cada llegenda, trobem la referència de totes les fonts tant de testimonis orals com de testimonis escrits.

Particularment, però, penso que les llegendes, veient el gran recull que Miquel Martín n’ha fet, no han passat de moda, no com a mínim per segons qui. Em quedo tranquil.la pensant que tota aquella gent a qui Martín ha escoltat transmetran les llegendes als seus fills i que tot això no es perdrà però...si es perd, tindrem gràcies a edicions Sidillà un testimoni escrit de les llegendes més conegudes de la Costa Brava.

Pel que fa al fet de si es tracta o no de literatura, no sóc ningú per jutjar-ho però sí per opinar i exposar que amb la lectura d’aquest llibre he trobat tots els components que trobo en una novel.la o, millor dit, he trobat petites novel.les d’humor, històriques, d’aventures, fantàstiques i mitològiques, relacionades amb el món de la natura, de caire costumista...

Si teniu ganes de saber com uns  corallers de Begur que anaven a buscar corall a Cap Verd curen els ulls malalts d’un nadiu amb allioli, o bé la llegenda que explica que la ciutat d’Empúries queda soterrada sota el mar i que, qui es banya en aquelles aigües i es punxa, que no es pensi que es una garoina sinó que és l’agulla del campanar...si voleu saber coses sobre la vida dels americanos , si voleu saber on s’amaga un tresor a Pals, o perquè per Sant Pere l’aigua de mar és més salada o bé perquè només la gent de Cadaqués amb un mirall ovalat pot escoltar la lluna...no us podeu perdre la lectura de Llegendes de mar de la Costa Brava, un gran llibre que, segur, no passarà mai de moda.

                                                                                              Marta Rocafort

Títol: Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: La Campana

PVP: 24 euros

De llatí vaig una mica rovellada. Per això vaig decidir buscar exactament quin significat tenia “victus” en català. La traducció esperada hi era, vençut, però a més a més posava també “arrasat”. De fet,  la derrota del 1714 per part de les tropes borbòniques més que una derrota va ser un arrasament, un arrasament amb tots els ets i uts. El setge de més d’un any per part d’un exèrcit professional cap a la Coronela, exèrcit format per ciutadans que no havien  exercit mai ni de militars ni de soldats, fou  vergonyós i de jutjat de guàrdia. L’orgull, la valentía i l’honor en què cau Barcelona aquell onze de setembre es mereix que aquesta data sigui recordada per sempre i es mantingui com a Diada nacional de Catalunya. Qui encara no ho entengui, que llegeixi Victus, l’última novel.la de Sánchez-Piñol, un escriptor que normalment escrivia en català però que en aquest cas va decidir fer-ho en castellà perquè en català no li “caminava” el llibre. De fet, això s’entén perfectament un cop acabada la lectura d’aquest llibre. Victus és una novel.la històrica molt ben documentada per part de l’autor però no és un llibre d’història. Com a novel.la, té una part de ficció, de personatges i de fets no reals i això és el que trobem en les aventures del protagonista: l’aprenent d’enginyer Martí Zuviría, un personatge que va existir realment però que té tot un aire còmic i particular que recorda personatges de la literatura castellana picaresca com pot ser el Lazarillo de Tormes. És per això, potser, que Sánchez Piñol  visionés més aquest personatge en castellà que en català.  Victus és un llibre tràgic, un llibre que ens narra fil per randa el setge de la Barcelona de l’any 1714 i el previ i els orígens de la Guerra de Successió.  Hi aprenem el perquè d’aquesta part de la Història i el perquè Catalunya acaba sent víctima de la gran batalla per al poder i el control d’Europa que es disputaven països con França, Anglaterra, Holanda, Portugal, Espanya…Quan la Història fa un tomb i ja no interessa que l’arxiduc Carles sigui el rei d’Espanya, Catalunya es veu abandonada a la seva sort per part dels anglesos. Matí Zuviría, aprenent d’enginyer en una de les millors escoles de França, inicia la seva particular participació en tot plegat en el bàndol dels felipistes. Per tota una sèrie de circumstàncies, però, acaba sota les ordres d’Antoni de Villaroel, el gran defensor i el gran militar que dirigí tota  aquesta empresa , el qual no era d’origen català i val a dir que inicialment també lluità a favor de Felip V.

Els inicis del llibre ens situen a França, a Bazoches, on el protagonista de la novel.la entra en aquesta escola per adquirir els coneixements per tal de ser un bon enginyer. Val a dir que molts coneixements arriben a tenir un punt de “ritual” que ens recorden fins i tot la Maçoneria.  Zuviría ha de descobrir el “Mystère”, ha d’aconseguir tenir tatuats quatre dels cinc màxims punts que tot enginyer ha de tenir però a última hora, en una última pregunta per part del seu mestre, li falla la resposta, una paraula, es queda a una sola paraula de ser un enginyer de cap a peus. És per això que es passa la vida buscant  la paraula, la Paraula en majúscula que li atorgarà finalment el grau que es mereix. No la troba fins al final de la derrota, fins que comprèn,  sobretot gràcies al gran Villaroel, què suposa i què significa realment tot el que ha viscut durant el setge de Barcelona. Anomeno Villaroel perquè és el gran heroi, un home d’honor que no abandona la lluita fins al final. No es pot dir el mateix de Rafel de Casanovas que, amb una mínima ferida, ja se l’emporten com al gran ferit de guerra i abandona l’última batalla.

Martí Zuviría acaba tenint una família molt particular que defensa també fins al final i que troba pels camins d’aquesta guerra: per a dona, una prostituta, i per a fills, un nen que recull i que sempre va acompanyat d’un nan. S’hi aferra perquè no té res més. Forma part de la seva pròpia evolució com a persona, com a enginyer i com a un dels grans herois (tot i que en els seus inicis apareix com a un covard) d’aquesta gran derrota que, per a molts, però, va significar una gran victòria. La victòria de l’orgull, la victòria de la valentia, la victòria de l’honor, la victòria de defensar les llibertats d’un poble fins a les últimes conseqüències.

                                                                                              Marta Rocafort

El darrer llibre de Javier Cercas em confirma el que ja sabia: és una de les veus narratives més importants d'aquest país

Títol: Las leyes de la frontera

Autor: Javier Cercas

Editorial: Grijalbo

PVP:21.90

Las leyes  de la frontera és la crònica d’un lloc, d’una època  i d’un ambient, la Girona de finals dels 70 i l’ambient dels habitants dels albergs i del assidus als barris marginals d’aquell temps retratat a partir de la vida d’un d’ells, “el Charco”, un famós delinqüent juvenil. Ignacio Cañas, l’altre protagonista de la històra, no pertany a aquesta banda de la frontera ni a l’ambient del barri xino de Girona. Viu a prop però a la vegada molt lluny. Ha de creuar el Ter i l’Onyar per arribar on hi ha els albergs, ha de creuar una frontera  per intentar trobar per fi el seu lloc, un lloc que ell creu que el convertirà en una altra persona. Això és el que fa Ignacio Cañas quan a l’escola és maltractat pels seus companys de classe. Quan per casualitat coneix el Charco i la Tere en una sala de jocs i el conviden a tornar-se a trobar a La Font, un bar del barri xino, hi va. I ho fa per fugir d’un ambient que el té totalment anul.lat com a persona i perquè creu que en aquest nou ambient podrà ser algú, algú diferent, algú important de la mateixa manera que passa a la sèrie de moda d’aquella època, la frontera azul, a on tots els que travessaven el riu Liang Shan Po perquè anaven contra les ordres de l’opressor de la Xina a l’Edat Mitjana, acabaven essent bandolers honrats. Era una sèrie semblant a Robin Hood però ambientada a la Xina. Ignacio Cañas pensa això: que vol ser dels dolents per arribar a ser bo, que vol travessar la frontera i saltar d’ambient per fugir del que té i que no li agrada.

És d’aquesta manera que s’involucra en la banda de “el Charco” una banda de delinqüents que es dediquen a robar primer xalets, cotxes, benzineres i acaben robant   bancs.

Las leyes de la frontera és un entrevista constant entre un escriptor a qui li encarreguen d’escriure la vida d’aquest delinqüent, la fama del qual ha arribat molt lluny, i la gent amb qui va tenir relació trenta anys enrere. És a través de les entrevistes que anem descobrint com és i en què es convertirà el triangle que formen el Charco, la Tere i l’Ignacio Cañas, anomenat “el Gafitas”.

Una història de traïcions, de perseguir la veritat, de conèixer o no les persones, de com allà on es neix marca per sempre el futur de cadascú, de com hi ha fronteres que segons qui no pot travessar...”El Charco” es debat contínuament entre la seva persona i el seu propi personatge, acaba en una eterna confusió fins que el personatge que ell mateix ha creat l’acaba devorant. La Tere intenta fugir iniciant estudis de gran però acaba fracassant retornant sempre a allà d’on vé. “El Gafitas” acaba “triomfant” a la vida convertint-se en un bon advocat, però no assoleix en cap cas cap triomf personal: la seva obsessió per la vida del “Charco” l’acaba consumint com també ho fa el seu amor per la Tere. Ell no pertany a l’altra banda de la frontera azul i això fa que no pugui entendre al llarg de la seva vida els habitants de l’altre costat.

Javier Cercas ens obsequia amb una prosa intel.ligent, amb una estructuració dels fets i dels personatges que fa que no poguem deixar el fil de la lectura en cap moment, amb la construcció indirecte d’uns diàlegs brillant i amb una tensió per saber el final que és del tot elogiable. Una meravella d’història.

                                                                                                            Marta Rocafort

La primera novel.la de Vanessa Diffenbaugh: El llenguatge secret de les flors

Títol: El llenguatge secret de les flors

Autora:Vanessa Diffenbaugh

Editorial: Edicions 62

PVP:18.50

Tal com diu a la portada: “Estic sola com la rosa blanca. Com l’espígol desconfio. La meva veu són les flors” El llenguatge secret de les flors és una història sobre els nostres racons secrets més profunds que podem fer canviar gràcies al llenguatge de les flors.

Es tracta de la primera novel.la de Vanessa Diffenbaugh, una autora que s’ha inspirat en la seva vida com a mare adoptiva per escriure aquesta història plena de sentiments vinculats en la relació i el vincle entre una mare i una filla

La Victòria, la protagonista d’aquesta història, ha estat en 32 cases d’acollida diferents quan prova, als seus deu anys i com a última oportunitat, viure amb l’Elisabeth, amb qui es pensa que durarà poc però amb qui acaba creant un vincle que la unirà a ella per sempre. L’Elisabeth és diferent de la resta de famílies que l’han acollit: està sola com la Victòria i necessita crear una família amb ella després d’haver trencat la relació amb la serva germana i el seu nebot, amb qui no es parlen. La Victòria se sent, per primer cop a la seva vida, respectada i estimada tal com és. En negar-se a anar a l’escola, on sempre que ho ha provat ha estat víctima de burles en ser una nena diferent, estranya i solitària, l’Elisabeth decideix educar-la a casa seva i li ensenya el que ajudarà la Victòria en fer-se gran a trobar el seu propi camí: el llenguatge secret de les flors.

Cada flor, segons alguns diccionaris de l’època victoriana del segle XIX, té un significat diferent, un significat que pot fer canviar el curs de la vida de les persones. La Victòria té un do per encertar-ho i acaba ajudant, quan munta la seva pròpia empresa, a molta gent en aconsellar-los-hi les flors que necessiten...ajuda a tothom excepte a ella mateixa

La seva infantesa ha estat molt dura i l’abandonament per part de la seva mare una marca que costarà que s’esborri...fins que ella esdevé mare. És precisament llavors quan tornen les pors, quan tot s’ensorra, quan no es creu capaç de fer-ho correctament perquè pensa que, en ser abandonada ella, no tindrà la capacitat de cuidar ningú...

De fet, el llibre intercala dues èpoques: la Victòria de deu anys en la seva relació particular amb l’Elisabeth i la Victòria de gran, quan als 18 anys s’ha d’espavilar definitivament, trobar una feina i afrontar la vida tota sola sense la tutoria de la Meredith, la seva assistent social.

Acaba fugint de tothom. Té una naturalesa que fa que, a consciència o no, acabi abandonant tot allò que ella creu que no li pertany perquè no s’ho mereix: la seva mare adoptiva quan està a punt d’aconseguir tenir una família, el seu xicot quan estan a punt d’anar a viure junts i formar una família i la seva filla amb qui té l’oportunitat de formar-ne una altra...Es culpa a ella mateixa del seu  propi abandonament

El concepte de família i la Victòria estan renyits...creu fermament que no li pertoca tenir-ne cap perquè no n’ha tingut cap de petita. Només és feliç descobrint el lleguatge de les flors i podent fer feliç a la resta de la humanitat mentre ella es va castigant en solitari.

Però això canviarà quan descobreix que la molsa amb què embolcalla la seva filla en abandonar-la significa amor maternal però també descobreix que la molsa no té arrels de la mateixa manera que ella no ha tingut amor maternal i que ella pot fer exactament com la molsa: que del seu ésser broti un amor  espontàniament i del no res de la mateixa manera que brota la molsa sense arrels. És el llenguatge, doncs, de les flors, el que fa que finalment la Victòria obri els ulls i comenci a deixar de fugir dels qui l’estimen i dels qui s’estima, regalant-nos a nosaltres, els lectors, un meravellós diccionari del llenguatge de les flors perquè, si s’escau, apliquem a les nostre vides.

                                                                                              Marta Rocafort

Ara que estem junts, de Roc Casagran. Una meravella d'història

Títol: Ara que estem junts

Autor: Roc Casagran

Editorial: Columna

PVP:16.95

Ara que estem junts, d’en Roc Casagran em crida l’atenció des del prestatge de la llibreria perquè és d’en Roc i tot el que he llegit d’ell m’ha agradat, per la meravellosa portada que hi figura,  i perquè parla de l’època de l’esclat de la guerra civil i del camp de refugiats d’Argelers, un tema que m’interessa. De llibres sobre el camp d’Argelers n’hi ha molts, de llibres sobre la guerra civil també i de llibres que ens parlin d’aquesta època a través dels ulls d’un nen segur que també. A més a més, cal tenir en compte que Roc Casagran és un escriptor jove  i que, per tant, s’ha hagut de transportar en el temps per entendre i intentar viure a través dels seus personatges l’infern que va ser tot allò. Per tot plegat, crec fermament que Roc Casagran ha esta molt valent d’escriure aquest llibre.

Ara que estem junts és, de fet, un monòleg interior, una mena de carta d’en Tòfol al seu germà bessó Tian, una carta del germà animalot al germà artista, una carta que acaba convertint el germà animalot en artista. En Tian és el tranquil, el que llegeix ja de petit, el que treu bones notes, el que és víctima de les mofes dels companys de l’escola. En Tòfol és l’animalot, el que prefereix jugar que llegir, el que defensa el seu germà a l’escola, un heroi per a la resta de nens... però en Tòfol estima i estimarà el seu germà per sobre de tot.

Esclata la guerra i com a rojos comença un exili cap a França, cap al camp d’Argelers. El primer cop dur és que han de deixar en Tian, que està molt malalt, a casa dels seus avis en un poble de l’Empordà. En Tian regala a en Tòfol, a l’animalot del seu germà, un poema que en Tòfol guardarà com un tresor, un tresor que li acabarà donant molt més del que ell es pensa, unes lletres que en Tòfol li tornarà al cap dels anys en forma d’una llarguíssima carta, el seu regal. No tot és ni blanc ni negre i en Tòfol, en absència del seu germà, guarda aquest poema com si formes part d’ell mateix, de la mateixa manera que sempre ha format part d’ell mateix el seu germà Tian. L’animalot comença així a ser una mica artista.

Amb el pare al front i en Tian amb els avis malalt, en Tòfol i la seva mare embarassada, afrontaran com podran una experiència trista, dramàtica, desoladora i crua. Gràcies, però, a la seva imaginació i a l’humor negre amb què  en Tòfol ho afronta, aconsegueix que la seva estada a Argelers sigui diferent. La barraca feta amb canyes és la seva “mansió”, els vigilants del camp els seus “protectors”, el mar “la seva banyera” i la sorra “un llit d’hotel”...La seva salvació serà dos cosins que coneix allà i la Maria,

“la Carbonet”, el seu amor de Sabadell a qui retrobarà i ja mai més no deixarà escapar per més exili i per més mar que s’hi posi entremig. La Maria s’acaba quedant a Argelers i en Tòfol i la seva família tenen més sort i poden emigrar cap a Mèxic. A la contraportada del llibre se’ns diu que Ara que estem junts és també una gran història d’amor. Jo diria més, el llibre són dues grans històries d’amor en un període de desgràcia, la història d’amor cap a un germà i la història d’amor cap a la Maria. Dues històries lligades per aquest poema, un poema d’en Tian i que en Tòfol regala a la Maria. escrivint-li a la sorra d’Argelers abans de separar-se’n:

Ara que estem junts, encara/i que et puc sentir l’olor/i el somriure de la pell/ protegint-me de la por

ara que estem junts, encara/que ens escalfa el mateix foc,/ ens resguarda igual teulada/i compartim aquest lloc,

et prego que no m’oblidis/l’expressió de la cara,/que visquis amb un somriure/la vida que mai no para...

I abraca’m fort, abraça’m fort,/ara que estem junts, encara.

 Les onades l’acaben esborrant i l’han engolit però aquelles paraules se les ha guardades el mar i escoltant el mar, per més terra que hi hagi entremig, la Maria a Argelers i en Tòfol a Mèxic podran seguir estant junts. Però la vida té moltes més sorpreses...descobriu com acaba aquesta història a Ara que estem junts. Això si la podeu acabar..A mi, amb els ull entelats, em va costar acabar de llegir-la. La història d’Ara que estem junts m’ha quedat atrapada ben endins.

                                                                  Marta Rocafort