La primera novel.la de Vanessa Diffenbaugh: El llenguatge secret de les flors

Títol: El llenguatge secret de les flors

Autora:Vanessa Diffenbaugh

Editorial: Edicions 62

PVP:18.50

Tal com diu a la portada: “Estic sola com la rosa blanca. Com l’espígol desconfio. La meva veu són les flors” El llenguatge secret de les flors és una història sobre els nostres racons secrets més profunds que podem fer canviar gràcies al llenguatge de les flors.

Es tracta de la primera novel.la de Vanessa Diffenbaugh, una autora que s’ha inspirat en la seva vida com a mare adoptiva per escriure aquesta història plena de sentiments vinculats en la relació i el vincle entre una mare i una filla

La Victòria, la protagonista d’aquesta història, ha estat en 32 cases d’acollida diferents quan prova, als seus deu anys i com a última oportunitat, viure amb l’Elisabeth, amb qui es pensa que durarà poc però amb qui acaba creant un vincle que la unirà a ella per sempre. L’Elisabeth és diferent de la resta de famílies que l’han acollit: està sola com la Victòria i necessita crear una família amb ella després d’haver trencat la relació amb la serva germana i el seu nebot, amb qui no es parlen. La Victòria se sent, per primer cop a la seva vida, respectada i estimada tal com és. En negar-se a anar a l’escola, on sempre que ho ha provat ha estat víctima de burles en ser una nena diferent, estranya i solitària, l’Elisabeth decideix educar-la a casa seva i li ensenya el que ajudarà la Victòria en fer-se gran a trobar el seu propi camí: el llenguatge secret de les flors.

Cada flor, segons alguns diccionaris de l’època victoriana del segle XIX, té un significat diferent, un significat que pot fer canviar el curs de la vida de les persones. La Victòria té un do per encertar-ho i acaba ajudant, quan munta la seva pròpia empresa, a molta gent en aconsellar-los-hi les flors que necessiten...ajuda a tothom excepte a ella mateixa

La seva infantesa ha estat molt dura i l’abandonament per part de la seva mare una marca que costarà que s’esborri...fins que ella esdevé mare. És precisament llavors quan tornen les pors, quan tot s’ensorra, quan no es creu capaç de fer-ho correctament perquè pensa que, en ser abandonada ella, no tindrà la capacitat de cuidar ningú...

De fet, el llibre intercala dues èpoques: la Victòria de deu anys en la seva relació particular amb l’Elisabeth i la Victòria de gran, quan als 18 anys s’ha d’espavilar definitivament, trobar una feina i afrontar la vida tota sola sense la tutoria de la Meredith, la seva assistent social.

Acaba fugint de tothom. Té una naturalesa que fa que, a consciència o no, acabi abandonant tot allò que ella creu que no li pertany perquè no s’ho mereix: la seva mare adoptiva quan està a punt d’aconseguir tenir una família, el seu xicot quan estan a punt d’anar a viure junts i formar una família i la seva filla amb qui té l’oportunitat de formar-ne una altra...Es culpa a ella mateixa del seu  propi abandonament

El concepte de família i la Victòria estan renyits...creu fermament que no li pertoca tenir-ne cap perquè no n’ha tingut cap de petita. Només és feliç descobrint el lleguatge de les flors i podent fer feliç a la resta de la humanitat mentre ella es va castigant en solitari.

Però això canviarà quan descobreix que la molsa amb què embolcalla la seva filla en abandonar-la significa amor maternal però també descobreix que la molsa no té arrels de la mateixa manera que ella no ha tingut amor maternal i que ella pot fer exactament com la molsa: que del seu ésser broti un amor  espontàniament i del no res de la mateixa manera que brota la molsa sense arrels. És el llenguatge, doncs, de les flors, el que fa que finalment la Victòria obri els ulls i comenci a deixar de fugir dels qui l’estimen i dels qui s’estima, regalant-nos a nosaltres, els lectors, un meravellós diccionari del llenguatge de les flors perquè, si s’escau, apliquem a les nostre vides.

                                                                                              Marta Rocafort