La veritat sobre el cas Harry Quebert. Un nou clàssic de la literatura!

Titol: La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker

Editorial: La Campana

PVP: 22 euros

Joel  Dicker, un suís de vint-i-vuit anys, ja ha entusiasmat mig món amb la publicació de la seva primera novel.la La veritat sobre el cas Harry Quebert. De fet aquesta novel.la la va escriure, per molt increïble que sembli, als vint-i-sis anys.

Amb més de sis-centes pàgines Dicker fa una novel.la trepidant que en cap moment decau. No es tracta només, però, d’una simple novel.la negra.  Dicker fa, a la vegada, un joc molt intel.ligent: a través dels dos personatges principals de la història, dos escriptors, jugant contínuament amb el lector oferint literatura dins de literatura. La seva novel.la no deixa de ser precisament la novel.la definitiva que escriu Marcus Golman, un jove escriptor que, a la vegada, s’emmiralla amb un amic i antic professor universitari, en Harry Quebert, a l’hora també escriptor. Les vides de tots dos personatges són paral.leles: homes solitaris, sense amics, a qui en un moment de les seves vides els ha atrapat la fama i han pogut viure un gran èxit però que també han tastat el fracàs. La vida real i la vida literària, el que ells mateixos escriuen, es van solapant contínuament. El lector ha d’estar molt alerta sobre què és real i què és ficció. Dicker ens vol fer entendre que la literatura no deixa de ser un engany, per més semblança que pugui tenir amb la realitat.

Marcus Golman acut a ajudar al seu amic Quebert quan aquest és acusat d’assassinat en aparèixer al seu jardí el cos de la Nora Kellerman, una noia que a l’any 1975 va desaparèixer i amb la qual havia mantingut una relació amorosa quan aquesta només tenia quinze anys, una relació amorosa secreta ja que ell li doblava l’edat.   Golman, que està passant un moment de poca inspiració literària, decideix escriure un llibre sobre els fets immiscint-se en la investigació. El que ell escriu és en definitiva La veritat sobre el cas Harry Quebert però , a la vegada, aquest llibre que pretén basar-se en fets reals ja que el que vol és demostrar científicament la innocència del seu amic és el mateix , per això la coincidencia del titol, que el que nosaltres con a lectors estem llegint: una novel.la d’intriga on tot és inventat

Per tant jo definiría aquesa novel.la com una novel.la negra que vol ser a la vegada una història d’amor, d’un amor tèrbol i prohibit entre dues persones d’edats molt diferents però a la vegada  és en definitiva una picada d’ullet a tots els lectors advertint que qui mana en aquest joc és sempre l’escriptor que pot fer anar per on vulgui al pobre lector. Això és el que fa Dicker amb el girs inesperats que contínuament dónen els fets i amb una novel.la de la qual se’n sentirà a parlar i molt. Feia molt de temps que no trobava una novel.la d’entreteniment que a la vegada fos tan ben escrita estructuralment parlant i tant intel.ligent.. Esperem que no sigui l’última. Recomanació obligada per a tot tipus de lectors, sens dubte!

                                                                                              Marta Rocafort

Música de cámara, de Rosa Regàs. Premi Biblioteca Breve 2013

Títol: Música de cámara

Autora: Rosa Regàs

Editorial: Seix Barrall

PVP: 19 euros

Música de cámara, de Rosa Regàs, ha obtingut el premi Biblioteca Breve 2013. A la faixa que envolta la portada del llibre hi diu, textualment “Una poderosa història d’amor a la Barcelona dels anys 50”. Però el llibre és molt més que això.

Arcadia, una nena de dotze anys filla de republicans exiliats a Toulouse, veu forçat el retorn del seu exili a França per la mort sobtada dels seus pares en un accident de tren. La seva tia Inés la porta de tornada a una Barcelona i a un país totalment estranys per a la nostra protagonista. Amb només dotze anys, té molt clar el discurs que tan ha sentit dels seus pares pel que fa a la dictadura de Franco, al paper de l’església en tot plegat, a les classes dominants que sempre ho seran per més que canviïn les coses, a la defensa d’una República legal, un somni ja esvaït per molts dels seus defensors, ara derrotats, o bé morts o bé exiliats.

Arcadia no encaixa a la seva nova vida, no encaixa en el col.legi de monges, no encaixa en una societat on el seu nom no té santoral, però sí encaixa  en el fet que a Barcelona pot continuar estudiant viola, el seu gran somni de ben petita. La música és on es refugia la nostra protagonista, només en la música se sent encara lligada a la seva vida a Toulouse, només tocant la viola s’aferra als records d’una vida al costat dels seus pares.

Fins que aparereix en Javier, un estudiant de dret que aviat es convertirà en l’eix al voltant del qual començarà a girar la seva vida.

En Javier no pot ser més diferent d’ella: ric, provinent d’una família amb alts càrrecs polítics afins al règim de Franco… Sense saber-ho, l’Arcadia fa un pas enrere. Entra en una presó d’on no aconseguirà sortir mai més, entra en un model de societat de falses aparences, d’enveges i de tradicions profundament religioses i retrògrades –un mirall de la societat burgesa catalana de l’època- que l’acabaran ofegant sense que en Javier se n’adoni ni pugui fer res per impedir-ho. Obligada per l’entorn familiar ha de deixar la viola, també. Es refugia en un altre àmbit, la gimnàsia, que torna a esdevenir una fugida, un alè d’aire per continuar vivint però tot s’entronca. Se li tallen les ales per poder volar i entra en una profunda depressió.

Per això no és tot. Els qui manen, els qui tenen el poder, són capaços de molt més quan alguna cosa o alguna persona els molesta. L’acte cruel a què es veu sotmesa l’Arcadia no té nom.

Quan, després de més de vint anys, descobreix i aclareix qui és veritablement el culpable, ja essent una dona madura, manté una conversa de més de deu hores amb en Javier, que acaba essent una reflexió sobre tot el que els va passar en el passat però també una reflexió sobre la  nostra història i la d’una transició light vista pels ulls de tots dos: d’una republicana que és exiliada dos cops a la seva vida i d’un fill de burgesos que no es mou d’aquí, d’aquest país, però que és capaç d’evolucionar personalment per desempallegar-se ja d’una vegada per totes d’una presó en la qual ell també ha estat tancat sense adonar-se’n

Una història d’amor amb  una part de la nostra història com a teló de fons que encantarà i atraparà tot els lectors.

                                                                                                          Marta Rocafort

L'estiu que comença. Merescut premi Ramon Llull 2013

Títol: L’estiu que comença

Autora: Sílvia Soler

Editorial: Planeta

PVP: 21.50

Dues amigues embarassades amb poc temps de diferència prenen el sol a la platja del poble de Sorrals. Riuen i somniem que els seus fills continuaran l’amistat que a elles les uneix. Són més que amigues tot i que provenen de mons diferents: L’Elvira està casada amb en Joan Balart, propietari d’una gran torre a prop de la platja. La Roser està casada amb en Valentí, de família molt més humil. Però això no suposa cap entrebanc en l’amistat de totes dues famílies que, a banda de marxar junts de vacances, tenen per costum celebrar cada any la nit de Sant Joan al jardí de casa els Balart. I ara més que mai, ja que la Júlia, la filla de la Roser i en Valentí, ha nascut just aquest dia. Per tant, dues coses a celebrar: l’aniversari de la Júlia i l’estiu que comença. El fill de l’Elvira i en Joan, l’Andreu, neix uns dies abans, a començaments de juny.

Dues vides, la de la Júlia i l’Andreu, marcades per l’amistat de les dues mares. Dues vides destinades a estar lligades. Ells dos volen fugir d’aquest lligam però no poden.  No tot són flors i violes a Sorrals. Una tempesta d’estiu pot estroncar un dia de platja; una desgràcia pot estroncar  i marcar més d’una vida.

L’estiu que comença és la història d’aquestes dues famílies al llarg de cinquanta anys, una història d’amors i desamors, de fidelitats i traïcions, de sinceritats i d’enganys, de felicitat i de desgràcia...la revetlla de Sant Joan marca cada any l’inici d’una nova etapa per a ambdues famílies que, amb el temps, van superant els entrebancs que posa la vida però que, justament amb el temps, no poden deixar ni abandonar allò que sempre els ha unit.

L’estiu que comença no deixa de ser un cant a la vida, un cant a vegades amargant, a vegades trist, però un cant que perdura, com perduren i es repeteixen cada any les celebracions al jardí dels Balart per la revetlla de Sant Joan.

En el fons, el que compta són els sentiments per més que haguem volgut canviar, per més que vulguem amagar, per més que vulguem dissimular. Els sentiments perduren, romanen intactes al llarg del temps. La vida passa, els anys pesen, el que hi ha hagut sempre no es mou. Aquell sentiment profund que, de cop, s’allibera i ens fa ser lliures per fi, capaços ja d’afrontar tot allò tan bo o dolent que ens porti la vida perquè ara som lliures per poder-ho fer, és el veritable.

Hi ha un moment en què els protagonistes de L’estiu que comença  ho saben. Els que descobreixen aquest secret són aquells que aconsegueixen la felicitat. Saben que si no alliberen el que senten, acabaran essent esclaus d’ells mateixos

L’estiu que comença m’ha emocionat profundament i m’ha fet reflexionar sobre molts aspectes de la nostra existència. Sota una narrativa plana i senzilla, anem entrant en la vida d’uns personatges que ens ajudaran a nosaltres, com  a lectors, a ser diferents.

La literatura, per més ficció que sigui, ens ensenya. He après molt i he sentit molt amb L’estiu que comença, premi merescut Ramon Llull

                                                                                              Marta Rocafort

Concurs Sant Jordi 2013

A cada dibuix li correspon el nom d'una editorial. Envieu les respostes per mail a elfaristol@gmail.com o bé escriviu-les en aquest punt que regalarem per Sant Jordi i entregueu-nos-lo a la llibreria.Teniu temps fins l'1 de maig. Entre els encertants sortejarem un lot de llibres.

Quan arribi el pirata i se m'emporti, de Lluís-Anton Baulenas. Una novel.la negra diferent

Títol: Quan arribi el pirata i se m’emporti

Autor: Lluís-Anton Baulenas

Editorial: La Magrana

PVP: 20 euros

Luís-Anton Baulenas, guanyador del  Premi Sant Jordi 2008 amb El nas de Mussolini,  ha trigat a treure una nova novel.la però, com tot el que ha escrit, ha valgut la pena esperar. Sorpresa és el que sent el lector en llegir a la contraportada del llibre l’argument, un argument que, com tot el llibre, causa precisament això. Els motius? L’originalitat de l’argument, l’originalitat del gènere (en el fons es tracta d’una novel.la negra “disfressada”), l’originalitat en la creació dels dos personatges principals i l’originalitat en el títol que ja ens despista de bon començament. Quan arribi el pirata i se m’emporti no és una novel.la històrica d’aventures a alta mar, és una novel.la m’arriscaria a classificar com a negra per tots els assassinats que hi ha però que fuig absolutament de l’estil del gènere que normalment coneixem com a negre. El lector des de les primeres pàgines es manté atent a tot el que passarà, la intriga forma part del fil conductor de tot plegat i ens enganxa i atrapa però en cap moment no sabem ni intuïm cap a on ens portaran les aventures d’en Miquel Deogràcies Gambús, un multimilionari de noranta-sis anys i, per altra banda, què hi pinta en tot plegat en Carducci, un homosexual que ronda ja la cinquantena i que té un gabinet d’assistència sanitària al barri del Raval. Les històries d’ambdós personatges s’intercalen en la lectura.

Revivim la vida d’en Miquel Deogràcies Gambús, un homes sense escrúpols, altrament anomenat “l’ogre” que només en néixer, a causa del seu volum, provoca la mort de la mare. La seva infantesa desgraciada al costat d’una àvia que no se l’estima marcarà per sempre més el caràcter assassí i d’home sense escrúpols, caràcter que mantindrà ell mateix amb orgull fins al final de la seva vida. Mafiós i ric, aconsegueix casar-se amb la Marta, una dona quaranta anys més jove, a qui s’aferrarà i, potser, a l’única persona a qui estimarà  al llarg d’una vida plena d’enemics tot i que també l’acabarà traint. Només a ella li perdonarà tot . Només ella serà al final la gran triomfadora. Només ella serà l’única dona de la seva vida, a qui té com a un tresor.  L’altre tresor sobre el qual girarà tota la història és un tresor amagat en una cova que li ensenya un gitano quan ell és encara un menut. Aquest tresor serà el motiu de la seva existència. El fet de tenir-lo només per a ell es convertirà en una obsessió. Si per algun motiu de feblesa l’ensenya a algú altre però aquest el traeix i ho xerra, acaba morint. La seva pròpia mort, al final, també té a veure, com no podria ser d’altra manera, amb l’única cosa per a la qual ha continuat vivint realment. No tem matar com tampoc tem la mort.

Per altra banda, en Carducci es veu involucrat en tota aquesta història per pura casualitat. Ell, que finalment ha aconseguit tenir una vida tranquil.la, compra en un moment donat en una furgoneta de venda ambulant la figura d’un pirata, un pirata que porta sempre amb ell, que sempre treu el cap per la butxaca de la seva jaqueta, un pirata que ja forma part d’ell mateix i amb qui conversa i parla. Una figura simbòlica que, a partir d’obtenir-la, és quan la seva vida canvia i li passen tota una sèrie d’aventures més típiques d’una pel.lícula de mafiosos que no pas de la vida real. L’obtenció de la figura del pirata coincideix amb el desencadenant de totes les aventures i desventures que pateix en Jesús Carducci. Ell mateix , al final del llibre, reconeix que és el pirata qui va arribar a la seva vida i se’l va emportar, el pirata com a símbol de portar una vida d’aventures i gens monòtona. Al final, però, se’n desempallega. Jesús Carducci se suposa que continuarà, ara ja sense el pirata a la butxaca, mantenint una vida d’allò més normal al seu pis del Raval. La veritable vida que vol, una vida senzilla lluny de figures de pirates, tresors enterrats i ogres.

 Si teniu ganes de tenir un pirata a la butxaca i viure unes aventures que, de ben segur, no us passaran a la vida real, no deixeu de llegir Quan arribi el pirata i se m’emporti.

                                                                                              Marta Rocafort

La casa del silenci, de Blanca Busquets. Música i literatura.

Títol: La casa del silenci

Autora: Blanca Busquets

Editorial: Rosa dels vents                                                                           

PVP: 17.90

Esperava amb candeletes la propera novel.la de Blanca Busquets després del que em va colpir La nevada del cucut, premiada amb el premi llibreter 2011. Tan bon punt ha arribat a la llibreria, me l’he emportat cap a casa. No ha tingut temps ni de reposar uns moments a cap prestatge. Es titula La casa del silenci i sé segur que m’encantarà. A vegades, però, els lectors fidels a autors tenim decepcions. Alguns títols ens agraden moltíssim però d’altres ens decepcionen. No ha estat en absolut el cas del La casa del silenci que m’ha emocionat tant o més que La nevada del cucut.

Els capítols d’aquesta novel.la porten per títol, de manera intercalada i sense seguir cap ordre en concret, els personatges que formaran aquesta meravellosa història: tres dones i un home. Es tracta de la Maria, la Teresa, l’Anna i en Mark.  És a través dels pensaments mostrats com una mena de monòlegs interiors de cadascun que l’autora va filant i teixint el que esdevindrà la història, la novel.la. Només el protagonista masculí principal no té cap capítol adscrit. Senzillament, els seu personatge i la seva història la coneixem pel que en diuen i en pensen la resta de personatges, tots ells vinculats a en Karl., un músic de l’Alemanya de l’Est que en la seva fugida abans de la caiguda del mur demana asil polític a Catalunya i s’instal.la  a Barcelona. La Maria serà la noia d’origen andalús que li farà de minyona durant quaranta anys; la Teresa i l’Anna serán les dues violinistes que interpretaran el concert per a dues veus de Bach preferit d’en Karl i en Mark, protagonista masculí secundari i fill d’en Karl, es convertirà en el marit de l’Anna.

Totes les dones són diferents entre elles i cadascuna té una relació particular amb aquest gran músic. A la vegada,  totes  tenen la seva pròpia vinculació amb la música i amb el violí i, més concretament, amb un Stainer, un violí del segle XVII que, per casualitats de la vida, anirà passant de mà en mà. La Maria aprendrà a tocar-lo i a estimar-lo i, encara que no ho sàpiga, sabrà trobar-ne la màgia. La mateix màgia de l’Stainer és el que portarà la Maria a fer una cosa a la qual no s’hagués atrevit mai: farà realitat el somni d’en Karl, farà realitat la seva última voluntat... Per altra banda,  la Teresa, que viu en la més absoluta pobresa de petita, no s’hagués arribat a pensar mai que acabaría essent professora i concertista de violí. El destí li posa l’Stainer a la mà i automàticament en capta la màgia. A partir d’aquell moment sabrà que la música serà la seva vida. I, per últim, l’Anna, una noia marcada per la manca d’afecte i d’atenció de petita, perdrà la seva ànima , l’aigua de l’estany li xuclarà i no la retrobarà mai més…és per això que toca amb una rapidesa i una tècnica perfectes just al contrari del que fa la Teresa, la qual aboca tanta ànima en la música, que fins i tot s’ha de contenir les llàgrimes quan la interpreta. Dues dones diferents en la manera de tocar el violí seran dues dones enfrontades a la vida real. La tècnica i l’ànima; la riquesa i la pobresa; l’odi i l’amor; l’enveja i la comprensió…dualitats que trobem en la vida mateixa reflectides en la Teresa i l’Anna. Només la Maria, que coneix a totes dues, serà capaç, en el desenllaç de la història, de posar les coses al seu lloc i de fer justicia allà on no n’hi ha hagut. La Maria, que es pensa que només és una pobra minyona, acaba sent l’estrella, la llum d’una meravellosa història d’amor que ens colpirà fins al fons de l’ànima. L’ànima del lector no quedarà atrapada ni xuclada per les aigües com la de l’Anna. L’ànima del lector reeixirà com mai després d’haver llegit La casa del silenci

                                                                                              Marta Rocafort

Llegendes de mar de la Costa Brava, de Miquel Martín. Per llegir una mica cada dia

Títol: Llegendes de mar de la Costa Brava

Autor: Miquel Martín

 Editorial: Edicions Sidillà

PVP: 19

En els temps que corren penso que s’ha de ser molt valent per iniciar un projecte com és la publicació d’un llibre de llegendes com també trobo molt valent que un escriptor, bàsicament de novel.les fins ara com és Miquel Martín, accepti de bon grat aquest encàrrec d’edicions Sidillà. I ho dic per diferents motius: perquè la gent no llegeix i, si llegeix, llegeix el que li mana la moda, el que li mana la televisió.

I les llegendes, els contes i les narracions que han passat de boca orella no estan de moda, no interessen al gran públic...Segur que hi ha qui diu que es tracta d’un tipus de literatura anacrònica com també segur que hi ha qui es qüestiona si les llegendes són o no són literatura pel fet que formin part de la tradició oral...

Miquel Martin ha fet un treball de camp brutal recorrent la Costa Brava de cap a peus per escoltar el testimoni d’alguns habitants de diferents  pobles que li han narrat llegendes que havien sentit als seus pares o avis i ha consultat també arxius locals i biblioteques per trobar si ja hi havia una versió escrita d’aquesta o d’aquella altra llegenda. Amb tot aquest material, l’autor n’ha fet una reescriptura i, després de cada llegenda, trobem la referència de totes les fonts tant de testimonis orals com de testimonis escrits.

Particularment, però, penso que les llegendes, veient el gran recull que Miquel Martín n’ha fet, no han passat de moda, no com a mínim per segons qui. Em quedo tranquil.la pensant que tota aquella gent a qui Martín ha escoltat transmetran les llegendes als seus fills i que tot això no es perdrà però...si es perd, tindrem gràcies a edicions Sidillà un testimoni escrit de les llegendes més conegudes de la Costa Brava.

Pel que fa al fet de si es tracta o no de literatura, no sóc ningú per jutjar-ho però sí per opinar i exposar que amb la lectura d’aquest llibre he trobat tots els components que trobo en una novel.la o, millor dit, he trobat petites novel.les d’humor, històriques, d’aventures, fantàstiques i mitològiques, relacionades amb el món de la natura, de caire costumista...

Si teniu ganes de saber com uns  corallers de Begur que anaven a buscar corall a Cap Verd curen els ulls malalts d’un nadiu amb allioli, o bé la llegenda que explica que la ciutat d’Empúries queda soterrada sota el mar i que, qui es banya en aquelles aigües i es punxa, que no es pensi que es una garoina sinó que és l’agulla del campanar...si voleu saber coses sobre la vida dels americanos , si voleu saber on s’amaga un tresor a Pals, o perquè per Sant Pere l’aigua de mar és més salada o bé perquè només la gent de Cadaqués amb un mirall ovalat pot escoltar la lluna...no us podeu perdre la lectura de Llegendes de mar de la Costa Brava, un gran llibre que, segur, no passarà mai de moda.

                                                                                              Marta Rocafort

Títol: Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: La Campana

PVP: 24 euros

De llatí vaig una mica rovellada. Per això vaig decidir buscar exactament quin significat tenia “victus” en català. La traducció esperada hi era, vençut, però a més a més posava també “arrasat”. De fet,  la derrota del 1714 per part de les tropes borbòniques més que una derrota va ser un arrasament, un arrasament amb tots els ets i uts. El setge de més d’un any per part d’un exèrcit professional cap a la Coronela, exèrcit format per ciutadans que no havien  exercit mai ni de militars ni de soldats, fou  vergonyós i de jutjat de guàrdia. L’orgull, la valentía i l’honor en què cau Barcelona aquell onze de setembre es mereix que aquesta data sigui recordada per sempre i es mantingui com a Diada nacional de Catalunya. Qui encara no ho entengui, que llegeixi Victus, l’última novel.la de Sánchez-Piñol, un escriptor que normalment escrivia en català però que en aquest cas va decidir fer-ho en castellà perquè en català no li “caminava” el llibre. De fet, això s’entén perfectament un cop acabada la lectura d’aquest llibre. Victus és una novel.la històrica molt ben documentada per part de l’autor però no és un llibre d’història. Com a novel.la, té una part de ficció, de personatges i de fets no reals i això és el que trobem en les aventures del protagonista: l’aprenent d’enginyer Martí Zuviría, un personatge que va existir realment però que té tot un aire còmic i particular que recorda personatges de la literatura castellana picaresca com pot ser el Lazarillo de Tormes. És per això, potser, que Sánchez Piñol  visionés més aquest personatge en castellà que en català.  Victus és un llibre tràgic, un llibre que ens narra fil per randa el setge de la Barcelona de l’any 1714 i el previ i els orígens de la Guerra de Successió.  Hi aprenem el perquè d’aquesta part de la Història i el perquè Catalunya acaba sent víctima de la gran batalla per al poder i el control d’Europa que es disputaven països con França, Anglaterra, Holanda, Portugal, Espanya…Quan la Història fa un tomb i ja no interessa que l’arxiduc Carles sigui el rei d’Espanya, Catalunya es veu abandonada a la seva sort per part dels anglesos. Matí Zuviría, aprenent d’enginyer en una de les millors escoles de França, inicia la seva particular participació en tot plegat en el bàndol dels felipistes. Per tota una sèrie de circumstàncies, però, acaba sota les ordres d’Antoni de Villaroel, el gran defensor i el gran militar que dirigí tota  aquesta empresa , el qual no era d’origen català i val a dir que inicialment també lluità a favor de Felip V.

Els inicis del llibre ens situen a França, a Bazoches, on el protagonista de la novel.la entra en aquesta escola per adquirir els coneixements per tal de ser un bon enginyer. Val a dir que molts coneixements arriben a tenir un punt de “ritual” que ens recorden fins i tot la Maçoneria.  Zuviría ha de descobrir el “Mystère”, ha d’aconseguir tenir tatuats quatre dels cinc màxims punts que tot enginyer ha de tenir però a última hora, en una última pregunta per part del seu mestre, li falla la resposta, una paraula, es queda a una sola paraula de ser un enginyer de cap a peus. És per això que es passa la vida buscant  la paraula, la Paraula en majúscula que li atorgarà finalment el grau que es mereix. No la troba fins al final de la derrota, fins que comprèn,  sobretot gràcies al gran Villaroel, què suposa i què significa realment tot el que ha viscut durant el setge de Barcelona. Anomeno Villaroel perquè és el gran heroi, un home d’honor que no abandona la lluita fins al final. No es pot dir el mateix de Rafel de Casanovas que, amb una mínima ferida, ja se l’emporten com al gran ferit de guerra i abandona l’última batalla.

Martí Zuviría acaba tenint una família molt particular que defensa també fins al final i que troba pels camins d’aquesta guerra: per a dona, una prostituta, i per a fills, un nen que recull i que sempre va acompanyat d’un nan. S’hi aferra perquè no té res més. Forma part de la seva pròpia evolució com a persona, com a enginyer i com a un dels grans herois (tot i que en els seus inicis apareix com a un covard) d’aquesta gran derrota que, per a molts, però, va significar una gran victòria. La victòria de l’orgull, la victòria de la valentia, la victòria de l’honor, la victòria de defensar les llibertats d’un poble fins a les últimes conseqüències.

                                                                                              Marta Rocafort