Música de cámara, de Rosa Regàs. Premi Biblioteca Breve 2013

Títol: Música de cámara

Autora: Rosa Regàs

Editorial: Seix Barrall

PVP: 19 euros

Música de cámara, de Rosa Regàs, ha obtingut el premi Biblioteca Breve 2013. A la faixa que envolta la portada del llibre hi diu, textualment “Una poderosa història d’amor a la Barcelona dels anys 50”. Però el llibre és molt més que això.

Arcadia, una nena de dotze anys filla de republicans exiliats a Toulouse, veu forçat el retorn del seu exili a França per la mort sobtada dels seus pares en un accident de tren. La seva tia Inés la porta de tornada a una Barcelona i a un país totalment estranys per a la nostra protagonista. Amb només dotze anys, té molt clar el discurs que tan ha sentit dels seus pares pel que fa a la dictadura de Franco, al paper de l’església en tot plegat, a les classes dominants que sempre ho seran per més que canviïn les coses, a la defensa d’una República legal, un somni ja esvaït per molts dels seus defensors, ara derrotats, o bé morts o bé exiliats.

Arcadia no encaixa a la seva nova vida, no encaixa en el col.legi de monges, no encaixa en una societat on el seu nom no té santoral, però sí encaixa  en el fet que a Barcelona pot continuar estudiant viola, el seu gran somni de ben petita. La música és on es refugia la nostra protagonista, només en la música se sent encara lligada a la seva vida a Toulouse, només tocant la viola s’aferra als records d’una vida al costat dels seus pares.

Fins que aparereix en Javier, un estudiant de dret que aviat es convertirà en l’eix al voltant del qual començarà a girar la seva vida.

En Javier no pot ser més diferent d’ella: ric, provinent d’una família amb alts càrrecs polítics afins al règim de Franco… Sense saber-ho, l’Arcadia fa un pas enrere. Entra en una presó d’on no aconseguirà sortir mai més, entra en un model de societat de falses aparences, d’enveges i de tradicions profundament religioses i retrògrades –un mirall de la societat burgesa catalana de l’època- que l’acabaran ofegant sense que en Javier se n’adoni ni pugui fer res per impedir-ho. Obligada per l’entorn familiar ha de deixar la viola, també. Es refugia en un altre àmbit, la gimnàsia, que torna a esdevenir una fugida, un alè d’aire per continuar vivint però tot s’entronca. Se li tallen les ales per poder volar i entra en una profunda depressió.

Per això no és tot. Els qui manen, els qui tenen el poder, són capaços de molt més quan alguna cosa o alguna persona els molesta. L’acte cruel a què es veu sotmesa l’Arcadia no té nom.

Quan, després de més de vint anys, descobreix i aclareix qui és veritablement el culpable, ja essent una dona madura, manté una conversa de més de deu hores amb en Javier, que acaba essent una reflexió sobre tot el que els va passar en el passat però també una reflexió sobre la  nostra història i la d’una transició light vista pels ulls de tots dos: d’una republicana que és exiliada dos cops a la seva vida i d’un fill de burgesos que no es mou d’aquí, d’aquest país, però que és capaç d’evolucionar personalment per desempallegar-se ja d’una vegada per totes d’una presó en la qual ell també ha estat tancat sense adonar-se’n

Una història d’amor amb  una part de la nostra història com a teló de fons que encantarà i atraparà tot els lectors.

                                                                                                          Marta Rocafort