El darrer llibre de Javier Cercas em confirma el que ja sabia: és una de les veus narratives més importants d'aquest país

Títol: Las leyes de la frontera

Autor: Javier Cercas

Editorial: Grijalbo

PVP:21.90

Las leyes  de la frontera és la crònica d’un lloc, d’una època  i d’un ambient, la Girona de finals dels 70 i l’ambient dels habitants dels albergs i del assidus als barris marginals d’aquell temps retratat a partir de la vida d’un d’ells, “el Charco”, un famós delinqüent juvenil. Ignacio Cañas, l’altre protagonista de la històra, no pertany a aquesta banda de la frontera ni a l’ambient del barri xino de Girona. Viu a prop però a la vegada molt lluny. Ha de creuar el Ter i l’Onyar per arribar on hi ha els albergs, ha de creuar una frontera  per intentar trobar per fi el seu lloc, un lloc que ell creu que el convertirà en una altra persona. Això és el que fa Ignacio Cañas quan a l’escola és maltractat pels seus companys de classe. Quan per casualitat coneix el Charco i la Tere en una sala de jocs i el conviden a tornar-se a trobar a La Font, un bar del barri xino, hi va. I ho fa per fugir d’un ambient que el té totalment anul.lat com a persona i perquè creu que en aquest nou ambient podrà ser algú, algú diferent, algú important de la mateixa manera que passa a la sèrie de moda d’aquella època, la frontera azul, a on tots els que travessaven el riu Liang Shan Po perquè anaven contra les ordres de l’opressor de la Xina a l’Edat Mitjana, acabaven essent bandolers honrats. Era una sèrie semblant a Robin Hood però ambientada a la Xina. Ignacio Cañas pensa això: que vol ser dels dolents per arribar a ser bo, que vol travessar la frontera i saltar d’ambient per fugir del que té i que no li agrada.

És d’aquesta manera que s’involucra en la banda de “el Charco” una banda de delinqüents que es dediquen a robar primer xalets, cotxes, benzineres i acaben robant   bancs.

Las leyes de la frontera és un entrevista constant entre un escriptor a qui li encarreguen d’escriure la vida d’aquest delinqüent, la fama del qual ha arribat molt lluny, i la gent amb qui va tenir relació trenta anys enrere. És a través de les entrevistes que anem descobrint com és i en què es convertirà el triangle que formen el Charco, la Tere i l’Ignacio Cañas, anomenat “el Gafitas”.

Una història de traïcions, de perseguir la veritat, de conèixer o no les persones, de com allà on es neix marca per sempre el futur de cadascú, de com hi ha fronteres que segons qui no pot travessar...”El Charco” es debat contínuament entre la seva persona i el seu propi personatge, acaba en una eterna confusió fins que el personatge que ell mateix ha creat l’acaba devorant. La Tere intenta fugir iniciant estudis de gran però acaba fracassant retornant sempre a allà d’on vé. “El Gafitas” acaba “triomfant” a la vida convertint-se en un bon advocat, però no assoleix en cap cas cap triomf personal: la seva obsessió per la vida del “Charco” l’acaba consumint com també ho fa el seu amor per la Tere. Ell no pertany a l’altra banda de la frontera azul i això fa que no pugui entendre al llarg de la seva vida els habitants de l’altre costat.

Javier Cercas ens obsequia amb una prosa intel.ligent, amb una estructuració dels fets i dels personatges que fa que no poguem deixar el fil de la lectura en cap moment, amb la construcció indirecte d’uns diàlegs brillant i amb una tensió per saber el final que és del tot elogiable. Una meravella d’història.

                                                                                                            Marta Rocafort

La primera novel.la de Vanessa Diffenbaugh: El llenguatge secret de les flors

Títol: El llenguatge secret de les flors

Autora:Vanessa Diffenbaugh

Editorial: Edicions 62

PVP:18.50

Tal com diu a la portada: “Estic sola com la rosa blanca. Com l’espígol desconfio. La meva veu són les flors” El llenguatge secret de les flors és una història sobre els nostres racons secrets més profunds que podem fer canviar gràcies al llenguatge de les flors.

Es tracta de la primera novel.la de Vanessa Diffenbaugh, una autora que s’ha inspirat en la seva vida com a mare adoptiva per escriure aquesta història plena de sentiments vinculats en la relació i el vincle entre una mare i una filla

La Victòria, la protagonista d’aquesta història, ha estat en 32 cases d’acollida diferents quan prova, als seus deu anys i com a última oportunitat, viure amb l’Elisabeth, amb qui es pensa que durarà poc però amb qui acaba creant un vincle que la unirà a ella per sempre. L’Elisabeth és diferent de la resta de famílies que l’han acollit: està sola com la Victòria i necessita crear una família amb ella després d’haver trencat la relació amb la serva germana i el seu nebot, amb qui no es parlen. La Victòria se sent, per primer cop a la seva vida, respectada i estimada tal com és. En negar-se a anar a l’escola, on sempre que ho ha provat ha estat víctima de burles en ser una nena diferent, estranya i solitària, l’Elisabeth decideix educar-la a casa seva i li ensenya el que ajudarà la Victòria en fer-se gran a trobar el seu propi camí: el llenguatge secret de les flors.

Cada flor, segons alguns diccionaris de l’època victoriana del segle XIX, té un significat diferent, un significat que pot fer canviar el curs de la vida de les persones. La Victòria té un do per encertar-ho i acaba ajudant, quan munta la seva pròpia empresa, a molta gent en aconsellar-los-hi les flors que necessiten...ajuda a tothom excepte a ella mateixa

La seva infantesa ha estat molt dura i l’abandonament per part de la seva mare una marca que costarà que s’esborri...fins que ella esdevé mare. És precisament llavors quan tornen les pors, quan tot s’ensorra, quan no es creu capaç de fer-ho correctament perquè pensa que, en ser abandonada ella, no tindrà la capacitat de cuidar ningú...

De fet, el llibre intercala dues èpoques: la Victòria de deu anys en la seva relació particular amb l’Elisabeth i la Victòria de gran, quan als 18 anys s’ha d’espavilar definitivament, trobar una feina i afrontar la vida tota sola sense la tutoria de la Meredith, la seva assistent social.

Acaba fugint de tothom. Té una naturalesa que fa que, a consciència o no, acabi abandonant tot allò que ella creu que no li pertany perquè no s’ho mereix: la seva mare adoptiva quan està a punt d’aconseguir tenir una família, el seu xicot quan estan a punt d’anar a viure junts i formar una família i la seva filla amb qui té l’oportunitat de formar-ne una altra...Es culpa a ella mateixa del seu  propi abandonament

El concepte de família i la Victòria estan renyits...creu fermament que no li pertoca tenir-ne cap perquè no n’ha tingut cap de petita. Només és feliç descobrint el lleguatge de les flors i podent fer feliç a la resta de la humanitat mentre ella es va castigant en solitari.

Però això canviarà quan descobreix que la molsa amb què embolcalla la seva filla en abandonar-la significa amor maternal però també descobreix que la molsa no té arrels de la mateixa manera que ella no ha tingut amor maternal i que ella pot fer exactament com la molsa: que del seu ésser broti un amor  espontàniament i del no res de la mateixa manera que brota la molsa sense arrels. És el llenguatge, doncs, de les flors, el que fa que finalment la Victòria obri els ulls i comenci a deixar de fugir dels qui l’estimen i dels qui s’estima, regalant-nos a nosaltres, els lectors, un meravellós diccionari del llenguatge de les flors perquè, si s’escau, apliquem a les nostre vides.

                                                                                              Marta Rocafort

Ara que estem junts, de Roc Casagran. Una meravella d'història

Títol: Ara que estem junts

Autor: Roc Casagran

Editorial: Columna

PVP:16.95

Ara que estem junts, d’en Roc Casagran em crida l’atenció des del prestatge de la llibreria perquè és d’en Roc i tot el que he llegit d’ell m’ha agradat, per la meravellosa portada que hi figura,  i perquè parla de l’època de l’esclat de la guerra civil i del camp de refugiats d’Argelers, un tema que m’interessa. De llibres sobre el camp d’Argelers n’hi ha molts, de llibres sobre la guerra civil també i de llibres que ens parlin d’aquesta època a través dels ulls d’un nen segur que també. A més a més, cal tenir en compte que Roc Casagran és un escriptor jove  i que, per tant, s’ha hagut de transportar en el temps per entendre i intentar viure a través dels seus personatges l’infern que va ser tot allò. Per tot plegat, crec fermament que Roc Casagran ha esta molt valent d’escriure aquest llibre.

Ara que estem junts és, de fet, un monòleg interior, una mena de carta d’en Tòfol al seu germà bessó Tian, una carta del germà animalot al germà artista, una carta que acaba convertint el germà animalot en artista. En Tian és el tranquil, el que llegeix ja de petit, el que treu bones notes, el que és víctima de les mofes dels companys de l’escola. En Tòfol és l’animalot, el que prefereix jugar que llegir, el que defensa el seu germà a l’escola, un heroi per a la resta de nens... però en Tòfol estima i estimarà el seu germà per sobre de tot.

Esclata la guerra i com a rojos comença un exili cap a França, cap al camp d’Argelers. El primer cop dur és que han de deixar en Tian, que està molt malalt, a casa dels seus avis en un poble de l’Empordà. En Tian regala a en Tòfol, a l’animalot del seu germà, un poema que en Tòfol guardarà com un tresor, un tresor que li acabarà donant molt més del que ell es pensa, unes lletres que en Tòfol li tornarà al cap dels anys en forma d’una llarguíssima carta, el seu regal. No tot és ni blanc ni negre i en Tòfol, en absència del seu germà, guarda aquest poema com si formes part d’ell mateix, de la mateixa manera que sempre ha format part d’ell mateix el seu germà Tian. L’animalot comença així a ser una mica artista.

Amb el pare al front i en Tian amb els avis malalt, en Tòfol i la seva mare embarassada, afrontaran com podran una experiència trista, dramàtica, desoladora i crua. Gràcies, però, a la seva imaginació i a l’humor negre amb què  en Tòfol ho afronta, aconsegueix que la seva estada a Argelers sigui diferent. La barraca feta amb canyes és la seva “mansió”, els vigilants del camp els seus “protectors”, el mar “la seva banyera” i la sorra “un llit d’hotel”...La seva salvació serà dos cosins que coneix allà i la Maria,

“la Carbonet”, el seu amor de Sabadell a qui retrobarà i ja mai més no deixarà escapar per més exili i per més mar que s’hi posi entremig. La Maria s’acaba quedant a Argelers i en Tòfol i la seva família tenen més sort i poden emigrar cap a Mèxic. A la contraportada del llibre se’ns diu que Ara que estem junts és també una gran història d’amor. Jo diria més, el llibre són dues grans històries d’amor en un període de desgràcia, la història d’amor cap a un germà i la història d’amor cap a la Maria. Dues històries lligades per aquest poema, un poema d’en Tian i que en Tòfol regala a la Maria. escrivint-li a la sorra d’Argelers abans de separar-se’n:

Ara que estem junts, encara/i que et puc sentir l’olor/i el somriure de la pell/ protegint-me de la por

ara que estem junts, encara/que ens escalfa el mateix foc,/ ens resguarda igual teulada/i compartim aquest lloc,

et prego que no m’oblidis/l’expressió de la cara,/que visquis amb un somriure/la vida que mai no para...

I abraca’m fort, abraça’m fort,/ara que estem junts, encara.

 Les onades l’acaben esborrant i l’han engolit però aquelles paraules se les ha guardades el mar i escoltant el mar, per més terra que hi hagi entremig, la Maria a Argelers i en Tòfol a Mèxic podran seguir estant junts. Però la vida té moltes més sorpreses...descobriu com acaba aquesta història a Ara que estem junts. Això si la podeu acabar..A mi, amb els ull entelats, em va costar acabar de llegir-la. La història d’Ara que estem junts m’ha quedat atrapada ben endins.

                                                                  Marta Rocafort

Fago. El nou llibre de novel.la periodística de Carles Porta

Títol: Fago

Autor: Carles Porta

Editorial: La Campana

PVP: 18

Fago, el darrer llibre del periodista Carles Porta autor del best-seller Tor, va aparèixer a les llibreries aquest Sant Jordi passat i no vaig dubtar ni un segon a llegir-lo. La veritat és que em va impressionar molt més que Tor. A Fago, més que la descripció del cas concret de l’assassinat de l’alcalde d’aquest poble del Pirineu d’Osca, en Miguel Grima, el que se’ns descriu és la lluita de la Marisa Mainar, la germana de l’únic inculpat en aquest cas d’assassinat, per desmostar-ne la seva innocència.

Miguel Grima, alcalde de Fago per al Partit Popular d’un poble de 30 habitants, és un cacic, un home que fa i desfà segons les seves necessitats, que aplica la llei segons li convé a ell per al seu negoci, que afovereix tot aquell que l’ha votat i posa entrebancs a tot aquell que no ho ha fet o que, senzillament, no li cau en gràcia. Apareix mort d’un tret l’any 2007 i tots els habitants del poble es converteixen en sospitosos, sobretot tots aquells que mantenien disputes contínues amb Grima.

Carles Porta, com molts altres periodistes, envaeix aquest petit poble per cobrir-ne la notícia i, casualment, s’allotja a la casa de turisme rural de Santiago Mainar, el que serà posteriorment acusat d’assassinat. En un primer moment, però, Mainar no és el principal sospitós, no fins que ell mateix es declara culpable a la Guàrdia Civil fent un gest, segons ell, altruista, per tal que deixin en pau la resta de veïns del poble i la gent pugui seguir fent la seva vida normal i corrent. Mainar, però, no arribaria mai a sospitar fins a quin punt aquella declaració, de la qual després diu que s’ho ha inventat tot, tindrà les coseqüències terribles que marcaran la resta de la seva vida.

Quan la germana gran, la Marisa, sent que el seu germà s’ha declarat culpable i que l’han detingut, comença la lluita d’una germana que creu fermament en la innocència d’un home, més que ell mateix. El que Fago ens descriu més bé no són els fets de l’assassinat sinó tota la lluita de la germana fins al judici l’any 2009, una lluita en solitari pràcticament quan tota la societat, tots els mitjans de comunicació i fins i tot podríem dir que Mainar mateix ja assenyalen un culpable perquè necessiten un cap de turc per un cas que ha mogut molta tinta. Al llibre entenem per què Mainar es declara culpable, entenem la gran personalitat d’un home que creu en la justícia, que creu en les utopies, que creu en el sistema i que pensa que tot això no funciona, que està tranquil amb ell mateix perquè ha fet el que havia de fer. Malgrat tot, quan veu que ningú fa res per donar-li suport, ell mateix cau en un estat depressiu que el portarà a la deixadesa, a la no-lluita, a la resignació perquè no entén que al món on viu hi puguin passar coses com les que estan passant, com tampoc entenia perquè Grima feia i desfeia segons les seves prioritats i que això es pogués permetre al segle XXI. La Marisa perd el seu negoci, la seva vida s’ensorra, quan dedica quasi dos anys de la seva vida, amb molt més fervor que els advocats que contracta, a lluitar per la innocència d’un home que ha perdut totes les forces per lluitar...No ho aconsegueix malgrat les incongruències de les proves i del sumari -quatre mil folis que es llegeix i estudia amb deteniment- però crec que el que sí que aconsegueix és animar Porta a escriure aquest llibre i que tothom sàpiga com era i qui era i és Santiago Mainar i perquè va fer el que va fer: declarar-se culpable en contra d’ell mateix per fer un favor a la resta de veïns. Un home que lluita pels altres i que es queda sol, un home dels que ja no n’hi ha, un idealista i un altruista que és impossible que hagi comès cap crim però que encara està pagant per ell. Un cas amb molts interrogants que es va resoldre de la pitjor manera però un cas que a través de la prosa de Porta, ens fa entendre moltes coses i aconsegueix fer, finalment, justícia per als germans Mainar.

                                                                                              Marta Rocafort

El lector de Julio Verne. Almudena Grandes em segueix emocionant

Títol: El lector de Julio Verne

Autora: Almudena Grandes

Editorial: Tusquets

PVP: 19.95

El lector de Julio Verne és el segon volum d’un total de sis que Almudena Grandes ha titulat com a Espisodios de una guerra interminable.

Després de reviure a Inés i la alegria la història de l’intent, després de la derrota alemanya, d’establir un govern republicà a Viella en l’operació Reconquesta d’Espanya, ara aquest nou episodi ens situa a  Fuensanta de Martos, un poblet de la Serra de Jaén, on el protagonista és en Nino, un nen de deu anys fill d’un  guàrdia civil. La novel.la abarca tres anys de la vida d’aquest nen, des de l’any 47 fins al 49 i conté també un epíleg on ens explica en què es converteix quan es fa gran, en un gran salt en el temps.

A diferència de Inés i la alegría, que conté episodis de la història real i episodis totalment ficticis però basats en fets reals, aquí la història és totalment fictícia però té alguns fets i alguns personatges que sí que van existir realment

La vida d’en Nino en el cuartel de Fuensanta de Martos és un calvari. Les parets són de paper i sent contínuament la tortura que els guàrdies apliquen als detinguts, la majoria rojos refugiats a la muntanya: els maquis. En Nino ha de suportar que el mirin malament la resta de nens del poble, que es tanquin portes quan passeja amb els seus pares, és vist com un enemic quan en realitat és només un nen...però el futur d’en Nino ja està marcat, marcat per diverses raons. Gràcies a la seva estatura, que el seu pare medeix pacientment cada any pel seu aniversari, no arriba a la talla per ser guàrdia civil. És així com decideixen que aprendrà mecanografia per treballar de secretari en qualsevol organisme oficial i tenir un futur una mica més assegurat. El que encara no sap en Nino és que les classes que acaba obtenint de la Sra. Elena, una dona republicana que viu als afores del poble, li obriran els ulls no només a la mecanografia sinó a tot un món d’una cultura que a l’escola del poble no se li ensenya. A casa de la Sra. Elena, en Nino descobreix a través dels llibres de Julio Verne la valentia de molts herois, herois que li serviran de model en un futur no gaire llunyà…

La senyora Elena i Pepe el Portugués, un peronatge una mica bohemi i rodamón que s’ha instal.lat en un vell molí i amb qui contrau una gran amistat, seran els refugis per a un nen que pertany per força a un bàndol del qual no vol formar part per tot el que sent i veu...de petit es va posicionant sense saber-ho. El que no pot evitar, però, és sentir per part de l’altre bàndol, que el seu pare és un assassí, que el seu pare ha aplicat la llei de fugues i ha matat un home per l’esquena. No pot evitar sentir-ho en boca d’una dona a qui ja li han matat el marit i dos fills. Però hi ha gent de tot a tot arreu, gent comprensiva que intenta explicar, tot i ser republicà, a en Nino que el seu pare no és un assassí, que el seu pare ha hagut d’acatar una ordre i que ho ha hagut de fer per continuar tenint una feina, perquè ell pugui menjar. Aquest és el paper que fa en Pepe el Portugués i en Nino té molt clar que, quan sigui gran, vol ser com ell.

Almudena Grnades ens torna a sorprendre amb aquest nou episodi, aquest nou episodi d’un guerra que, segons els seus protagonistes, no sembla que s’hagi d’acabar mai. Una guerra d’un país però sobretot una guerra en un poble on els maquis, refugiats a la muntanya, planten cara amb la seva resistència a tot un cos de la guàrdia civil, en un poble on quan mor un d’ells fan bugada de roba negra i només estenen roba negra, en un poble on les dones tenen un paper igualment valent quan són interrogades perquè parlin del lloc on s’amaguen els seus marits, on els traïdors hi són per ambdues parts, on ningú pot fiar-se de ningú perquè si parles més del compte pots acabar mort, on la por regna i es respira arreu en un lloc ple de covards com en totes les guerres però també ple de valents, com el paper que li ha tocat viure a en Nino, el protagonista que arriba al cor de tots els lectors. Almudena Grandes aconsegueix, amb la seva manera d’escriure, descriure, més que els fets de la guerra civil, els sentiments, les pors de persones fictícies però que alhora van existir de veritat i que van esdevenir, dins del seu encara anonimat, veritables protagonistes de la Història, de la nostra Història en mayúscula.

                                                                                              Marta Rocafort

CONCURS SANT JORDI 2012. Participa-hi i guanya un lot de llibres!

CONCURS SANT JORDI

Relacioneu els números de les novetats de llibres del primer llistat amb les pistes que apareixen al segon llistat enumerades amb lletres. Anoteu-ho en aquest mateix punt i  participareu en el sorteig d’un lot de llibres. Teniu temps fins l’1 de maig.

1.Memòria d’uns ulls pintats

2.Caure

3.Diguem prou!

4.Homes d’honor

5.Quan érem feliços

6.Jo confesso

7.Sense tu

8.Joc de trons

9.El presoner del cel

10.Crim de sang

A.Daniel Sempere   

B.N’han fet una sèrie

C.L’autora és de Calella

D.Àgora

E. Premi Sant Jordi

F. Són de la Garrotxa

G. És Nadal a Girona

H. Un violí del segle XVIII

I. L’Stéphane Hessel català

J. Abril del 74

 

L'acabadora, de Michela Murgia. Un viatge al passat de l'illa de Sardenya

Títol: L’acabadora

Autora: Michela Murgia

Editorial: Proa

PVP:17.50

A Soreni, un poble de Sardenya dels anys vuitanta, hi transcorre una vida tranquil.la marcada sobretot per les tradicions ancestrals, el concepte de comunitat que regeix les seves pròpies normes per sobre de les dels poders estatals i de l’església, on la tradició oral té un pes importantíssim, on no hi ha arribat encara cap ràdio ni cap televisió i on fins i tot les paraules no calen si les mirades ho poden dir tot.

La Maria, una nena de sis anys, filla petita amb tres germanes grans d’un dona vídua i pobra, es converteix de cop i volta en Fillus de anima, nom amb què són conegudes les criatures que han nascut d’una mare pobra i són acollides per una altra mare estèril.

És així com la Maria passa de ser per la seva mare biològica “l’altra” o “la quarta” a esdevenir algú per Bonaria Urrai, la modista del poble. Bonaria, però, té els seus propis secrets i misteris que la Maria de petita no entén però que acaba descobrint: un ofici del qual només se’n tenen dades de la tradició oral i que ningú sap si de veritat va existir però que l’autora converteix en real en aquesta meravella de novel.la. Bonaria Urrai fa d’acabadora, aquella que ajuda al ben morir. És per això que escapa de casa quan la vénen a buscar en plena nit, és per això que sap perfectament i només amb una mirada quan ha d’exercir el seu ofici o bé quan no l’ha d’exercir perquè és només la família del moribund la que ho vol. La seva ètica no és entesa per la Maria, la qual acaba marxant de l’illa cap a  Torí a servir a una família adinerada. Allí aprendrà, però, que les arrels marquen i que hom és d’on ha nascut. El xoc, sense crítiques, que l’autora ens mostra entre ambdues societats, l’avançada, moderna i rica de Torí envers la tancada, pobra i rústica de Soreni, ens obre els ulls per veure que cap és millor que l’altre però que cadascuna té allò bo i allò dolent resultat de la seva evolució.

La Maria entendrà, quan no té més remei que tornar a Soreni, que ella és d’allà, que les arrels marquen, que no es pot despendre així com així d’una llengua, una història i uns costums diferents: Sardenya és el seu veritable lloc i allí, com a bona filla d’ànima, acabarà fent el que ha de fer: entenent un ofici que fins llavors no havia entès quan s’hi troba en la seva pròpia carn. Hereva de Bonaria Urrai, acaba comprenent que mé val una mort digna que un llarg patiment i dolor, que proporcionar un ben morir té també la seva ètica.

La mort i el dol esdevenen també temes claus en tota aquesta història. El dilema s’obre al lector a través d’una narració fictícia però que ens fa reflexionar: fins a quin punt molts éssers humans voldrien tenir ben a prop algú que exercís l’ofici d’acabadora? Una història estranya que aconsegueix transportar-nos a un país, Sardenya, i a fer-nos viatjar seixanta anys enrere per descobrir que a hores d’ara les coses no han canviat tant, que el tema del “ben morir” segueix essent avui en dia un tema de debat entre la societat i, sobretot, entre l’Església.

                                                                                              Marta Rocafort

Plantar cara A la vida. Vicent Andrés Estellés avui al Faristol!

Marc Egea amb la viola de roda posarà música mentre la veu de Marquet de "Compartir dóna Gustet" recita
textos de Vicent Andrés Estellés.
Dissabte 4 de febrer a les 6 de la tarda a la Llibreria el Faristol (c/Bruguera, 78 Calella)

Bones intencions, de Maria Mercè Roca. Una lliçó d'humanitat

Títol: Bones intencions

Autora: Maria Mercè Roca

Editorial: Columna

PVP: 19.00

El nou llibre de la Maria Mercè Roca m’ha commogut i ho ha fet perquè és una lliçó d’humanitat a través de la història que se’ns explica, una història d’una família i més particularment d’una dona, la Valèria, que treu forces d’on no n’hi ha per tirar endavant.

La seva vida  fa un gir de cent vuitanta graus quan s’assabenta que el seu home l’enganya amb una noia més jove, amb una noia quasi de l’edat de la seva filla.

El seu marit, amb qui ho ha compartit tot fins ara, casa, feina, fills, amics...vol ser perdonat però la Valèria pren una decisió molt més difícil però també molt més valenta: separar-se.

De moment, doncs,  ens trobem amb uns fets que passen al bell mig de Girona, amb uns fets que poden ser perfectament reals. L’autora vol incrementar aquest punt de veracitat en nomenar, dins de la seva història de ficció, una acció tan real com va ser la crema que es va produir fa anys de fotos del rei. Però la literatura és així, un engany, un picar l’ullet al lector constantment i fer-li volar la imaginació amb el plantejament i el desenvolupament d’unes històries i d’uns fets als quals podríem pertànyer perfectament nosaltres.

La separació, el fet de tenir un pare gran i malalt, els problemes amb els fills, l’haver-se de buscar una altra feina...tot plegat una muntanya que la Valèria afronta amb energia i entusiasme. La intervenció de la seva millor amiga i, justament, un dinar amb ex-companys de COU, a qui no veu des de fa més de trenta anys, fa que arrenqui una segona part de la seva vida molt diferent de la que ha tingut fins ara. La Valèria vol tirar endavant  i ho fa però a més a més fa una cosa millor: rescatar gent del seu voltant que per diferents raons estan enfonsats i fer-los partíceps del seu nou projecte.

La Valèria acabarà arrencant un nou negoci amb l’únic suport d’uns vells coneguts a qui salvarà també de l’existència gris de les seves vides: un home de negocis arruïnat, un ex-alcohòlic i una dona maltractada. L’ajut mutu i la força  que impulsa la Valèria per afrontar i tirar endavant una nova feina, farà que les coses vagin bé per primer cop des de fa molt temps i que, casualitats de la vida, el rencor mica en mica es vagi apagant quan qui també li ofereix la mà és l’amant del seu ex-marit

Sense aquest teixit humà, sense aquest ajut mutu, la  Valèria no hagués pogut mirar més enllà, s’hagués quedat estancada, bloquejada...

No cal comprar llibres a la secció d’autoajuda de les llibreries quan històries com la que ens explica Maria Mercè Roca a Bones intencions són veritables lliçons de vida i d’humanitat.

Un llibre, doncs, ple de sentiments que ens ensenya com amb energia positiva i tenint en compte els altres, tot pot tornar a funcionar, en una vida que no deixa de sorprendre’ns quan ens sembla que ja ho tenim tot lligat i fet

                                                                                                          Marta Rocafort