M'encanta com escriu la Marta Rojals!!!!

Títol: L’altra

Autora: Marta Rojals

Editorial: La Magrana

PVP: 18.00

Ni l’arribo a posar a la lleixa de la llibreria.  El nou llibre de la Marta Rojals s’ha fet esperar però jo no esperaré ni un minut a començar-lo a llegir.

Tal i com em va pasar amb el seu primer llibre Primavera, estiu, etc, una lectura fresca, àgil em convida a devorar el llibre. Tot seguit, miro el número de pàgines: no em durarà ni dues tardes seguides.

Efetivament, tot es confirma: el llibre m’enganxa de bon començament i no puc parar de llegir.

El context i l’edat dels protagonistes ratllen pràcticament el present, el moment que estem vivint. No si és per això que els fets se’m fan encara més propers: la crisi econòmica del moment en què vivim, la facilitat de la comunicació a través més de whatsups que de paraules, les noves tecnologies, la precarietat d’una feina digna, un lloc on poder viure, la dificultat en tot aquest entorn de prendre la decisió de tenir o no fills , el desgast de les parelles que fa temps que conviuen…

L’Anna, la protagonista principal de tota aquesta història, viu per oblidar, viu per tan sols tirar endavant com pugui, viu per ordenar, calcular i classificar…mentre tot estigui en equilibri no li passarà res. En Nel, la seva parella de fa anys, aconsegueix mantenir l’equilibri de l’Anna o, si més no, ho intenta. L’Anna, senzillament, s’hi ha habituat: és el que li ha tocat viure i amb qui li ha tocat viure i amb qui, potser, podria tenir un fill. Però l’Anna, arran de tot el que ha viscut i el que ha patit, s’amaga darrera una cuirassa, sempre callada, només escolta i diu allò necessari, un glaçó de gel que, tammateix, s’està a punt de desfer  quan coneix en Teo, un veí de la feina.

En Teo, més que una aventura, serà un instrument que li servirà també per oblidar; oblidar la monotonia amb en Nel, oblidar que fa una feina que no té res a veure amb el que ha estudiat, oblidar que la seva parella no la valora , oblidar la relació que ha tingut amb la seva mare, oblidar…és el que li cal per  per sobreviure. Només això.

El que el lector, però, no s’espera en absolut és el gir final dels aconteixements: el perquè l’Anna ha usat en Teo per oblidar, el perquè l’Anna és així, estranya de mena, el perquè a l’Anna li costa viure, perquè els “mai més” que l’Anna es proposa no arriben mai a acomplir-se i llavors es converteix, en una mena de Dr Jekyll i Mister Hyde en l’Anna-altra. De fet, l’altra, el pronom que dóna títol al llibre pot ser també interpretat com l’altra vida que ella voldria haver tingut, l’altra casa on hauria d’haver viscut, l’altra actitud que hauria d’haver pres, l’altra feina que hauria d’haver fet. Pensant en l’altra sempre, ha de fugir i convertir-se en l’Anna-altra per poder sobreviure.

Perquè la vida de l’Anna de fet no és res més que ni fred, ni calor ni dolor, frase amb què Rojals acaba aquesta meravella de llibre.

                                                                                      Marta Rocafort

I el ressò de les muntanyes, un llibre escrit des del sentiment i que parla de sentiments

Títol: I el ressò de les muntanyes

Autor: Khaled Hosseini

Editorial: Edicions 62

PVP: 20 euros

I el ressò de les muntanyes és la nova novel.la de Khaled Hosseini, autor de El caçador d’estels, novel.la de la qual se’n va fer una pel-lícula i Mil sols esplèndids

Després de sis anys de silenci literari torna aquest autor afganès per fer-nos viure una història que toca els sentiments més purs i profunds de l’esser humà: des de l’estimació fraternal, fins a l’amistat, el penediment, la vergonya, l’enveja, l’amor…

La història comença l’any 1952 amb la relació de dos germans que s’estimen amb bogeria i que no conceben la seva vida un sense l’altre orfes com són de mare: l’Abdullah i la seva germana Pari. Un viatge cap a Kabul destrotarà les seves vides i els portarà cap a camins i cap a països i situacions ben diferents.

Entremig d’aquesta història, Hosseini n’enllaça i en va teixint d’altres que aparentment en un primer moment el lector no sap que al final acabaran cosides del tot formant un gran teixit de personatges i vides que es desenvoluparan al llarg de diferents èpoques en el temps i en diferents països, des d’Amèrica fins a Pakistan i París.

La tendresa amb la qual Hosseini narra aquesta història i l’estructura en què l’escriu fa que el lector no pugui parar de llegir. Els salts en el temps i la reaparició alternada de les diferents vides dels diversos personatges fa que la història agafi fins i tot una fil argumental en què el lector es pot preguntar fins a on arribarà l’autor.

Rere totes aquestes vides hi trobem l’amor entre germans, la soledat, la malaltia, el rebuig social a causa d’algun defecte físic, la plenitud del voluntariat, la buidor i soledat d’aquells que per més diners que tinguin i més famosos que siguin sempre seran infeliços, la vergonya de l’esser humà quan no compleix tot el que ha promès…

El lector podrà també al llarg de tot el llibre viatjar a l’Afganistan i conèixer  pinzellades de la història d’un país molt malmès a la darreria del segle XX.

En cap cas, però, la Història en majúscula predomina en aquesta novel.la sinó que Hosseini la va encabint en la vida fictícia dels protagonistes, marcats inevitablement per tot el que passa durant aquest temps al seu país. Alguns quedaran atrapats per les circumstàncies però d’altres faran tot el possible per fer prevaldre el sentiment humà més pur que tenen per arreglar les coses, ajudar, cooperar amb els més febles.

El final del llibre no és un conte de fades, és el reflex de la vida mateixa, una vida que   ens sorprèn i ens dóna alegries quan no ens ho esperàvem però també la que maltracta  tots aquells que en cap cas s’ho mereixen. Sempre, però, queda el record, la caixa de tresors de la nostra infantesa que ens fa tornar a aquell paradís perdut del qual ningú ens hauria d’haver arrencat mai.

No deixeu de llegir I el ressò de les muntanyes si voleu viure una història de sentiments  però a la vegada literàriament genial.

                                                                                 

                                                                                              Marta Rocafort

La veritat sobre el cas Harry Quebert. Un nou clàssic de la literatura!

Titol: La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker

Editorial: La Campana

PVP: 22 euros

Joel  Dicker, un suís de vint-i-vuit anys, ja ha entusiasmat mig món amb la publicació de la seva primera novel.la La veritat sobre el cas Harry Quebert. De fet aquesta novel.la la va escriure, per molt increïble que sembli, als vint-i-sis anys.

Amb més de sis-centes pàgines Dicker fa una novel.la trepidant que en cap moment decau. No es tracta només, però, d’una simple novel.la negra.  Dicker fa, a la vegada, un joc molt intel.ligent: a través dels dos personatges principals de la història, dos escriptors, jugant contínuament amb el lector oferint literatura dins de literatura. La seva novel.la no deixa de ser precisament la novel.la definitiva que escriu Marcus Golman, un jove escriptor que, a la vegada, s’emmiralla amb un amic i antic professor universitari, en Harry Quebert, a l’hora també escriptor. Les vides de tots dos personatges són paral.leles: homes solitaris, sense amics, a qui en un moment de les seves vides els ha atrapat la fama i han pogut viure un gran èxit però que també han tastat el fracàs. La vida real i la vida literària, el que ells mateixos escriuen, es van solapant contínuament. El lector ha d’estar molt alerta sobre què és real i què és ficció. Dicker ens vol fer entendre que la literatura no deixa de ser un engany, per més semblança que pugui tenir amb la realitat.

Marcus Golman acut a ajudar al seu amic Quebert quan aquest és acusat d’assassinat en aparèixer al seu jardí el cos de la Nora Kellerman, una noia que a l’any 1975 va desaparèixer i amb la qual havia mantingut una relació amorosa quan aquesta només tenia quinze anys, una relació amorosa secreta ja que ell li doblava l’edat.   Golman, que està passant un moment de poca inspiració literària, decideix escriure un llibre sobre els fets immiscint-se en la investigació. El que ell escriu és en definitiva La veritat sobre el cas Harry Quebert però , a la vegada, aquest llibre que pretén basar-se en fets reals ja que el que vol és demostrar científicament la innocència del seu amic és el mateix , per això la coincidencia del titol, que el que nosaltres con a lectors estem llegint: una novel.la d’intriga on tot és inventat

Per tant jo definiría aquesa novel.la com una novel.la negra que vol ser a la vegada una història d’amor, d’un amor tèrbol i prohibit entre dues persones d’edats molt diferents però a la vegada  és en definitiva una picada d’ullet a tots els lectors advertint que qui mana en aquest joc és sempre l’escriptor que pot fer anar per on vulgui al pobre lector. Això és el que fa Dicker amb el girs inesperats que contínuament dónen els fets i amb una novel.la de la qual se’n sentirà a parlar i molt. Feia molt de temps que no trobava una novel.la d’entreteniment que a la vegada fos tan ben escrita estructuralment parlant i tant intel.ligent.. Esperem que no sigui l’última. Recomanació obligada per a tot tipus de lectors, sens dubte!

                                                                                              Marta Rocafort

Música de cámara, de Rosa Regàs. Premi Biblioteca Breve 2013

Títol: Música de cámara

Autora: Rosa Regàs

Editorial: Seix Barrall

PVP: 19 euros

Música de cámara, de Rosa Regàs, ha obtingut el premi Biblioteca Breve 2013. A la faixa que envolta la portada del llibre hi diu, textualment “Una poderosa història d’amor a la Barcelona dels anys 50”. Però el llibre és molt més que això.

Arcadia, una nena de dotze anys filla de republicans exiliats a Toulouse, veu forçat el retorn del seu exili a França per la mort sobtada dels seus pares en un accident de tren. La seva tia Inés la porta de tornada a una Barcelona i a un país totalment estranys per a la nostra protagonista. Amb només dotze anys, té molt clar el discurs que tan ha sentit dels seus pares pel que fa a la dictadura de Franco, al paper de l’església en tot plegat, a les classes dominants que sempre ho seran per més que canviïn les coses, a la defensa d’una República legal, un somni ja esvaït per molts dels seus defensors, ara derrotats, o bé morts o bé exiliats.

Arcadia no encaixa a la seva nova vida, no encaixa en el col.legi de monges, no encaixa en una societat on el seu nom no té santoral, però sí encaixa  en el fet que a Barcelona pot continuar estudiant viola, el seu gran somni de ben petita. La música és on es refugia la nostra protagonista, només en la música se sent encara lligada a la seva vida a Toulouse, només tocant la viola s’aferra als records d’una vida al costat dels seus pares.

Fins que aparereix en Javier, un estudiant de dret que aviat es convertirà en l’eix al voltant del qual començarà a girar la seva vida.

En Javier no pot ser més diferent d’ella: ric, provinent d’una família amb alts càrrecs polítics afins al règim de Franco… Sense saber-ho, l’Arcadia fa un pas enrere. Entra en una presó d’on no aconseguirà sortir mai més, entra en un model de societat de falses aparences, d’enveges i de tradicions profundament religioses i retrògrades –un mirall de la societat burgesa catalana de l’època- que l’acabaran ofegant sense que en Javier se n’adoni ni pugui fer res per impedir-ho. Obligada per l’entorn familiar ha de deixar la viola, també. Es refugia en un altre àmbit, la gimnàsia, que torna a esdevenir una fugida, un alè d’aire per continuar vivint però tot s’entronca. Se li tallen les ales per poder volar i entra en una profunda depressió.

Per això no és tot. Els qui manen, els qui tenen el poder, són capaços de molt més quan alguna cosa o alguna persona els molesta. L’acte cruel a què es veu sotmesa l’Arcadia no té nom.

Quan, després de més de vint anys, descobreix i aclareix qui és veritablement el culpable, ja essent una dona madura, manté una conversa de més de deu hores amb en Javier, que acaba essent una reflexió sobre tot el que els va passar en el passat però també una reflexió sobre la  nostra història i la d’una transició light vista pels ulls de tots dos: d’una republicana que és exiliada dos cops a la seva vida i d’un fill de burgesos que no es mou d’aquí, d’aquest país, però que és capaç d’evolucionar personalment per desempallegar-se ja d’una vegada per totes d’una presó en la qual ell també ha estat tancat sense adonar-se’n

Una història d’amor amb  una part de la nostra història com a teló de fons que encantarà i atraparà tot els lectors.

                                                                                                          Marta Rocafort

L'estiu que comença. Merescut premi Ramon Llull 2013

Títol: L’estiu que comença

Autora: Sílvia Soler

Editorial: Planeta

PVP: 21.50

Dues amigues embarassades amb poc temps de diferència prenen el sol a la platja del poble de Sorrals. Riuen i somniem que els seus fills continuaran l’amistat que a elles les uneix. Són més que amigues tot i que provenen de mons diferents: L’Elvira està casada amb en Joan Balart, propietari d’una gran torre a prop de la platja. La Roser està casada amb en Valentí, de família molt més humil. Però això no suposa cap entrebanc en l’amistat de totes dues famílies que, a banda de marxar junts de vacances, tenen per costum celebrar cada any la nit de Sant Joan al jardí de casa els Balart. I ara més que mai, ja que la Júlia, la filla de la Roser i en Valentí, ha nascut just aquest dia. Per tant, dues coses a celebrar: l’aniversari de la Júlia i l’estiu que comença. El fill de l’Elvira i en Joan, l’Andreu, neix uns dies abans, a començaments de juny.

Dues vides, la de la Júlia i l’Andreu, marcades per l’amistat de les dues mares. Dues vides destinades a estar lligades. Ells dos volen fugir d’aquest lligam però no poden.  No tot són flors i violes a Sorrals. Una tempesta d’estiu pot estroncar un dia de platja; una desgràcia pot estroncar  i marcar més d’una vida.

L’estiu que comença és la història d’aquestes dues famílies al llarg de cinquanta anys, una història d’amors i desamors, de fidelitats i traïcions, de sinceritats i d’enganys, de felicitat i de desgràcia...la revetlla de Sant Joan marca cada any l’inici d’una nova etapa per a ambdues famílies que, amb el temps, van superant els entrebancs que posa la vida però que, justament amb el temps, no poden deixar ni abandonar allò que sempre els ha unit.

L’estiu que comença no deixa de ser un cant a la vida, un cant a vegades amargant, a vegades trist, però un cant que perdura, com perduren i es repeteixen cada any les celebracions al jardí dels Balart per la revetlla de Sant Joan.

En el fons, el que compta són els sentiments per més que haguem volgut canviar, per més que vulguem amagar, per més que vulguem dissimular. Els sentiments perduren, romanen intactes al llarg del temps. La vida passa, els anys pesen, el que hi ha hagut sempre no es mou. Aquell sentiment profund que, de cop, s’allibera i ens fa ser lliures per fi, capaços ja d’afrontar tot allò tan bo o dolent que ens porti la vida perquè ara som lliures per poder-ho fer, és el veritable.

Hi ha un moment en què els protagonistes de L’estiu que comença  ho saben. Els que descobreixen aquest secret són aquells que aconsegueixen la felicitat. Saben que si no alliberen el que senten, acabaran essent esclaus d’ells mateixos

L’estiu que comença m’ha emocionat profundament i m’ha fet reflexionar sobre molts aspectes de la nostra existència. Sota una narrativa plana i senzilla, anem entrant en la vida d’uns personatges que ens ajudaran a nosaltres, com  a lectors, a ser diferents.

La literatura, per més ficció que sigui, ens ensenya. He après molt i he sentit molt amb L’estiu que comença, premi merescut Ramon Llull

                                                                                              Marta Rocafort

Concurs Sant Jordi 2013

A cada dibuix li correspon el nom d'una editorial. Envieu les respostes per mail a elfaristol@gmail.com o bé escriviu-les en aquest punt que regalarem per Sant Jordi i entregueu-nos-lo a la llibreria.Teniu temps fins l'1 de maig. Entre els encertants sortejarem un lot de llibres.

Quan arribi el pirata i se m'emporti, de Lluís-Anton Baulenas. Una novel.la negra diferent

Títol: Quan arribi el pirata i se m’emporti

Autor: Lluís-Anton Baulenas

Editorial: La Magrana

PVP: 20 euros

Luís-Anton Baulenas, guanyador del  Premi Sant Jordi 2008 amb El nas de Mussolini,  ha trigat a treure una nova novel.la però, com tot el que ha escrit, ha valgut la pena esperar. Sorpresa és el que sent el lector en llegir a la contraportada del llibre l’argument, un argument que, com tot el llibre, causa precisament això. Els motius? L’originalitat de l’argument, l’originalitat del gènere (en el fons es tracta d’una novel.la negra “disfressada”), l’originalitat en la creació dels dos personatges principals i l’originalitat en el títol que ja ens despista de bon començament. Quan arribi el pirata i se m’emporti no és una novel.la històrica d’aventures a alta mar, és una novel.la m’arriscaria a classificar com a negra per tots els assassinats que hi ha però que fuig absolutament de l’estil del gènere que normalment coneixem com a negre. El lector des de les primeres pàgines es manté atent a tot el que passarà, la intriga forma part del fil conductor de tot plegat i ens enganxa i atrapa però en cap moment no sabem ni intuïm cap a on ens portaran les aventures d’en Miquel Deogràcies Gambús, un multimilionari de noranta-sis anys i, per altra banda, què hi pinta en tot plegat en Carducci, un homosexual que ronda ja la cinquantena i que té un gabinet d’assistència sanitària al barri del Raval. Les històries d’ambdós personatges s’intercalen en la lectura.

Revivim la vida d’en Miquel Deogràcies Gambús, un homes sense escrúpols, altrament anomenat “l’ogre” que només en néixer, a causa del seu volum, provoca la mort de la mare. La seva infantesa desgraciada al costat d’una àvia que no se l’estima marcarà per sempre més el caràcter assassí i d’home sense escrúpols, caràcter que mantindrà ell mateix amb orgull fins al final de la seva vida. Mafiós i ric, aconsegueix casar-se amb la Marta, una dona quaranta anys més jove, a qui s’aferrarà i, potser, a l’única persona a qui estimarà  al llarg d’una vida plena d’enemics tot i que també l’acabarà traint. Només a ella li perdonarà tot . Només ella serà al final la gran triomfadora. Només ella serà l’única dona de la seva vida, a qui té com a un tresor.  L’altre tresor sobre el qual girarà tota la història és un tresor amagat en una cova que li ensenya un gitano quan ell és encara un menut. Aquest tresor serà el motiu de la seva existència. El fet de tenir-lo només per a ell es convertirà en una obsessió. Si per algun motiu de feblesa l’ensenya a algú altre però aquest el traeix i ho xerra, acaba morint. La seva pròpia mort, al final, també té a veure, com no podria ser d’altra manera, amb l’única cosa per a la qual ha continuat vivint realment. No tem matar com tampoc tem la mort.

Per altra banda, en Carducci es veu involucrat en tota aquesta història per pura casualitat. Ell, que finalment ha aconseguit tenir una vida tranquil.la, compra en un moment donat en una furgoneta de venda ambulant la figura d’un pirata, un pirata que porta sempre amb ell, que sempre treu el cap per la butxaca de la seva jaqueta, un pirata que ja forma part d’ell mateix i amb qui conversa i parla. Una figura simbòlica que, a partir d’obtenir-la, és quan la seva vida canvia i li passen tota una sèrie d’aventures més típiques d’una pel.lícula de mafiosos que no pas de la vida real. L’obtenció de la figura del pirata coincideix amb el desencadenant de totes les aventures i desventures que pateix en Jesús Carducci. Ell mateix , al final del llibre, reconeix que és el pirata qui va arribar a la seva vida i se’l va emportar, el pirata com a símbol de portar una vida d’aventures i gens monòtona. Al final, però, se’n desempallega. Jesús Carducci se suposa que continuarà, ara ja sense el pirata a la butxaca, mantenint una vida d’allò més normal al seu pis del Raval. La veritable vida que vol, una vida senzilla lluny de figures de pirates, tresors enterrats i ogres.

 Si teniu ganes de tenir un pirata a la butxaca i viure unes aventures que, de ben segur, no us passaran a la vida real, no deixeu de llegir Quan arribi el pirata i se m’emporti.

                                                                                              Marta Rocafort