Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona. Una gran novel.la

Títol: Allò que va passar a Cardós

Autor: Ramon Solsona

Editorial: Proa

PVP: 20,00

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona –guanyador del premi Satn Jordi l’any 2011 amb L’home de la maleta- és una novel.la que té tots els components per fer-la atractiva de bon començament: un assassinat, una història d’amor i tota una sèrie de descripcions de la vida a la Vall de Cardós al voltant dels anys 60 que retraten aspectes de la vida social d’aquell temps amb l’arribada massiva de treballadors de fora arran de la construcció de les hidroelèctriques. La dictadura de Franco que ja cueja, els canvis que pateix la societat de l’època amb nous balls, la nostàlgia de la terra andalusa de molts treballadors, les dures condicions de la feina d’aquests “carrileros”, el xoc de dues cultures diferents…tots aquests aspectes es van entrellaçant al llarg del llibre a partir de capítols que alternen la vida dels diferents personatges, reportatges de diaris locals, investigacions de la guàrdia civil…

El protagonista principal, però, és el topògraf Santi Vallory que, mogut per l’amor incondicional que sent per la Rossita, la mestressa de la casa d’hostes on s’allotja, fa que porti el seu amor fins al final per tal d’aconseguir-lo: matar per amor

Amb el que no comptarà en Santi, però, és que la foscor, la nit i la neu, potser amaguen el seu crim però també amagaran altres sorpreses que faran que la vida d’en Santi faci un gir inesperat i acabi marxan per sempre, lluny de Rossita i de la Vall de Cardós.

El seu retorn al cap de molts anys, fa que descobreixi moltes sorpreses: ja no queda res de tot l’enrenou de la construcció de les hidroelèctriques, ni dels campaments dels treballadors…busca la pista del seu amor de joventut i, per posar pau amb si mateix, revela a un dels únics personatges que encara hi troba, l’Agustín, un jove a qui ell havia ajudat fent-li classes particulars, tota la veritat sobre “allò” que va passar a Cardós, tota la veritat d’un crim no resolt.

Santi Vallory troba la pau d’esperit escrivint una llarga carta al seu antic alumne, l’Agustín, un cop ja ha tornat a marxar de la Vall de Cardós per no tornar-hi més. La vida ens depara moltes sorpreses i per més que lluitem per allò que estimem, potser no ho podem aconseguir i, sense saber-ho, trobem la pau i la tranquil.litat, l’amor i un altre treball en un lloc llunyà, en una cultura diferent. Potser l’experiència ajuda a no tornar a cometre els mateixos errors, potser la vida marca per ensenyar, potser el caràcter tancat com les mateixes muntanyes feréstegues de la Vall de Cardós no era per a en Santi.

Potser necessitava no ofegar-se més enmig d’unan natura salvatge  i fugir mar enllà per senzillament respirar, per, senzillament, intentar viure i intentar estimar de veritat.

                                                                                                          Marta Rocafort

Els dies sense glòria, la nova novel.la de Sílvia Alcántara

Títol: Els dies sense glòria

Autora: Sílvia Alcántara

Editorial: Edicions de 1984

PVP: 20.00

L’any 2009 Alcántara irromp al panorama literari català amb  l’exitosa novel.la, Olor de Colònia. Més tard, torna a sorprendre amb La casa cantonera. Ara, després d’uns quants anys de silenci, treu al mercat una novel.la intimista que sorprèn sobretot pel gran domini de la prosa i del llenguatge.

A través de tota una vida, centrada en el personatge de la Glòria, la història transcorre entre l’any 1930 i l’any 2003. La vida de la protagonista, marcada de petita per no tenir mare, i acollida per uns parents llunyans que l’única cosa que fan és explotar-la en el negoci familiar i fer-la servir de minyona, és una vida trista i fosca. Fins que coneix l’Enric, un noi del mateix poble que viu sol amb la seva mare.

A diferència de la Glòria, l’Enric manté un fort lligam amb la seva mare, la Miquela. Sempre han estat molt units i l’entrada d’un nou membre a la família, el fet que l’Enric comenci a qüestionar el que pensa la Miquela, comença a canviar les coses.

Per altra banda, la Glòria que no ha tingut mai mare, intenta encaixar com pot en aquest nucli tancat que representa  la vida de la Miquela i l’Enric a casa seva, a Cal Noi Xic. Però, el que semblava fins ara inamobible,  evoluciona i l’Enric i la Glòria decideixen marxar del poble i anar cap a ciutat. Ara és la Miquela, la que no hi encaixa…

Amb dos fills ja, l’Enric i la Glòria han de lluitar per al seu negoci i procurar  donar als fills tot el que ells no han tingut: una oportunitat per a estudiar. Però les coses,  no sempre vénen com volem i han d’afrontar que, tal i com han fet ells, els fills no sempre fan el que els pares volen.

La rutina i els anys s’imposen en un matrimoni que, des del dia que es van casar, tot i estimar-se, ha guardat un secret i, els secrets i les mitges veritats, amb el temps es podreixen. No és fins al final dels seus dies que explota tota la veritat, surt a la llum un secret que ja no pot restar més temps tapat. Llavors s’entenen moltes coses, llavors tot es veu més clar… o no. Ara, però, només queda perdonar. Però, el perdó, si no vé de seguida, pot ser que no serveixi per a res.

Llavors és quan aquell secret que demanava perdó i es podria, segueix en certa mesura marcant les seves vides. El perdó no ha arribat a temps, la porta no s’ha obert del tot. El pes continua, i la vida, i l’angoixa, i la rutina.

A vegades la solució per trobar la felicitat és molt més fàcil que tot el que fem per tapar allò que creiem que si es destapa ens la prendrà. Mirar als ulls i obrir el cor pot ser tan fàcil i tan complicat a la vegada! I ho pot ser tan per als protagonistes d’aquesta història com també  per a molts de nosaltres.

Els dies sense glòria ens ensenya a buscar la felicitat, a continuar lluitant malgrat les adversitats de la vida però ens ensenya, sobretot, que la història de la Glòria pot ser la història de les nostres pròpies vides, pot ser o pot esdevenir una mica la història de tots.

                                                                                                          Marta Rocafort

Jardí a l'obaga, de Blanca Busquets: un retorn a La nevada del cucut!

Títol: Jardí a l’obaga

Autora: Blanca Busquets

Editorial: Proa

PVP: 18.50

Amb Jardí a l’obaga, la darrera novel.la de Blanca Busquets, el lector fa un retorn al poble de La Carena, lloc on se situa La nevada del cucut, llibre amb què l’autora va guanyar el premi llibreter l’any 2011.

Un poble fictici inspirat amb Cantonigròs on l’Aniol, un masover, fa un repàs de la seva vida des de la seva infantesa situada als inicis de la guerra civil fins a quasi els nostres dies. Uns records que combina amb la descripció de tot el que està passant en el present, un present en què se sent sol, únic supervivent i únic vigilant de tots els secrets que amaga aquest petit poble. Potser per això, decideix revelar tots aquests secrets a nosaltres, els lectors…

L’Aniol té un amor de joventut, la Mireia, amb qui balla a l’envelat de la Festa Major. La Mireia, però, té les coses molt clares i veu més futur triant l’Emili de Can Torralba, un estiuejant amb la casa més gran del poble. El que no sap encara l’Aniol és que s’acabarà convertint en el masover de la casa gran, des d’on seguirà de prop tot el que passa en aquella casa, tot el que passa en aquell jardí, des d’on tindrà més a prop la Mireia de qui, malgrat haver-se casat amb la Fina, seguirà eternament enamorat.

Però la Mireia ja no és aquella noia de poble, s’ha convertit en una senyora  de Barcelona que mig renega dels seus pares i que parla en castellà als seus fills. L’Aniol quasi no la reconeix…Tan ell com la seva dona tenen prohibit el pas a la casa gran. Més tard, hi poden entrar però hi instal.len una campaneta perquè els amos sàpiguen que han entrat al jardí i,al final, aquest jardí fosc i trist, fa un canvi amb els anys i acaba obrint les portes a tothom. De la mateixa manera que aquest jardí a l’obaga canvia al llarg del temps, també ho fan els membres de la família Torralba. La Sònia i en Jordi, els néts de la Mireia, retornen al cap de molts anys a la casa gran, que ha estat abandonada per un secret i uns fets tràgics que han marcat la família. Però les noves generacions volen obrir el jardí i la casa a la claror, a la llum, oblidar el passat però, això sí, sense oblidar l’Aniol a qui tenen un gran respecte per tot el que ha fet per la seva família…Ell, a qui la Mireia no el tenia per a res, ara mereix el respecte dels seus néts…és per això que l’Aniol s’aferra al record del seu amor de joventut fins al final, pensant que potser ella també hagi canviat, pensant que potser amb la vellesa hagi tornat a ser la Mireia que era de jove…però els somnis no sempre s’acompleixen..

La vida a La Carena marca, els records pesen, i el temps passa…Els anys desvetllen secrets amagats però no tots…molts se n’aniran a la tomba amb l’Aniol quan ell ja no hi sigui. Un llibre que cap lector oblidarà fàcilment. Bona lectura!

                                                                                              Marta Rocafort

Torna el Giordano de La solitud dels nombres primers

Títol: Negre i Plata

Autor: Paolo Giordano

Editorial: Edicions 62

PVP: 17.50

La senyora A. s’introdueix en la vida d’un matrimoni modern, jove i aparentment feliç quan la Nora, la dona, ha de fer repòs a causa del seu embaràs i necessiten una persona que es faci càrrec de la casa. La senyora A. triga molt poc a fer arrelar els seus costums, molt tradicionals, en la vida de la parella i en la vida de la casa on viuen. Amb una vitalitat sorprenent va encaixant mica en mica en aquesta família que, un cop nascut el nen, la continuen mantenint també per fer-se’n càrrec.

Paolo Giordano, amb aquesta tercera novel.la, torna a la narrativa més intimista que va aplicar al seu primer llibre La solitud dels nombres primers aconseguint que el lector recordi, després de la lectura, durant molt de temps, un personatge tan entranyable com la senyora A.

Giordano ens fa veure que l’amor entre una parella pot trontollar amb la convivència del dia dia i amb els entrebancs que ens va posant la vida, com també ens fa veure que l’amor d’una persona fins fa poc desconeguda pot calar ben al fons de nosaltres, molt més que els parents més propers.

Quan de sobte tot trontolla perquè la senyora A. decideix deixar la feina de cop i volta, comença també a trontollar l’equilibri de tota la família començant pel fill, l’Emmanuel, el qual la considera més que una àvia i acabant per la Nora i el seu marit, que troben a faltar molt tot allò que al principi no els semblava bé de la senyora A.

Sola al món, amb un marit mort ja des de fa temps, la solitud de la senyora A fuig amb aquesta nova feina però la vida és tan cruel que li torna quan s’ha d’enfrontar a un càncer que ha de patir sola.

Giordano aconsegueix que  el lector es qüestioni si la vida aparentment moderna d’aquesta parella, amb dues feines i un fill i tot el que comporta, aporta més felicitat que la vida de la senyora A., molt més tradicional i corrent:  una qüestió a l’alçada del nostre temps. El tràfec de la vida moderna moltes vegades esdevé una bena per als ulls, impedint-nos veure el que és realment viure. Aquesta llum és la que deixa la senyora A a la casa quan marxa, aquest contrast de vides és el que –tot i xocar al començament- serveix al matrimoni protagonista de la història per aprendre moltes coses.

No deixeu de llegir aquesta meravella, Negre i Plata. Negre és el color del protagonista masculí, Plata és el de la Nora, conjuntats i units fins a formar un sol color com el de les joies berbers…però arriba un punt en què, potser, el negre i el plata, els humors de tots dos tal com diu l’autor, no són com els vernissos tal i com ells es pensaven sinó com l’oli i l’aigua, que no s’acaben de barrejar mai…

                                                                                                          Marta Rocafort

Títol: Algú com tu. Premi Ramon Llull

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Planeta

PVP: 21.50

Algú com tu, de Xavier  Bosch, ha rebut  merescudament el Premi Ramon Llull. Després de la trilogía de novel.la policíaca protagonitzada pel detectiu Dani Santana, Bosch canvia de registre completament lliurant-nos una novel.la que vol demostrar la perdurabilitat de l’amor.

En un principi, Algú com tu té tots els components per tal que s’hi desenvolupi una història d’amor: París, un home i una dona que assisteixen sols a un casament d’uns amics comuns, quatre dies de somni viscuts intensament…però Bosch ens ofereix una lectura en què combina salts en el temps, situacions diverses que en principi no tenen res a veure una amb l’altra per acabar confluint, com si d’un trencaclosques es tractés, en un encaix perfecte de tota aquesta història. Crec que això és el que li dóna el punt d’originalitat que la fa diferent d’una novel.la d’amor qualsevol

La història comença amb un punt d’intriga. La Gina, la filla de la nostra protagonista, troba davant de casa seva en Mark, un gal.lès força més gran que ella que porta a la m una trageta de la Paulina, la mare de la Gina morta de fa temps. Diu a la Gina que busca la Paulina Homs perquè aquesta targeta, amb un telèfon i una direcció i una anotació on deia “Truca’m” en francés, li va caure d’un llibre que va comprar al seu país. En Mark prova durant tres anys de contactar via telèfon amb la Paulina per saber el perquè d’aquella nota però el telèfon està donat de baixa. Només quan vé de vacances a Salou després d’un temps no pot resistir la temptació de passar per Barcelona i anar a la direcció que li indica la targeta per saber què volia la Paulina amb aquest missatge

Aquest es el pretext que d’entrada ens ofereix Algú com tu, aquest es el punt de partida a partir del qual viurem una historia d’amor gens comuna. Bosch aconsegueix fer-nos emocionar amb el desenvolupament dels fets, aconsegueix fer-nos coneixedors que hi ha amors que apareixen un cop a la vida, que hi ha amors breus però que no per això desapareixen, que hi ha amors que perviuen per sempre més en nosaltres, que res ni ningú els pot esborrar ni els pot fer desaparèixer…                                                       

Algú con tu serà, sens dubte, un dels èxits d’aquest Sant Jordi 2015 perquè tracta un tema universal, un tema que ens toca a tots, a grans i a joves…

Mai, després de llegir Algú com tu, podrem oblidar de què és capaç l’ésser humà per amor. Una història entranyable que ens commourà a tots…Bona lectura!

                                                                                                Marta Rocafort

Un altre llibre de David Trueba que m'ha encantat!!!

Títol: Blitz

Autor: David Trueba

Editorial: Anagrama

PVP: 16.90

Llegeixo en un servei de novetat que aviat arribarà a les llibreries el darrer llibre de David Trueba, Blitz. Ja m’hi espero. El llegiré segur. No deixo cap llibre de Trueba sense llegir. I aquest no en serà una excepció. Amb emoció, com un infant que obre una joguina, en començo la lectura. No porto ni tres ratlles i ja vaig pensant que se’m farà curtíssim. No arriba ni a dues centes pàgines i, de veritat, el devoro. La lectura de Trueba va fluint lentament, el lector s’hi troba immers des de la primera pàgina; en molt poc temps ja coneixem com són els personatges, ja els coneixem però,el que no sabem,  és cap on aniran, cap on els farà anar David Trueba. Això és la sorpresa i la genialitat de les seves novel.les. Fa que la lectura ens absorbeixi de bon començament i que en quedem atrapats sense tractar-se de cap novel.la d’acció

Senzillament, en Beto, un jove arquitecte paisatgista, viatja a Munich per participar en un concurs d’arquitectura amb la seva xicota. Al cap de poc d’haver arribat, la seva vida es trenca com un llamp (la paraula Blitz, vol dir llamp en alemany)  i el parteix en dos.

En Beto de cop i volta es queda sol a Munich, presentant un projecte en el qual creu (un jardí fet de rellotges de sorra) i que ha de ser la seva salvació. S’ha de presentar en aquests concursos com a incentiu econòmic per poder “salvar” la seva pròpia empresa. Era un nàufrag a Barcelona enmig de la crisi i ara és un altre naufrag a Munich ja que s’ha quedat de cop sense parella. Però després d’un llamp i d’una tempesta vé la calma. I això és el que troba en Beto amb l’Helga, la dona alemanya que els ha vingut a buscar a l’aeroport i que li ha fet de guia i intèrpret en el concurs. Una gran diferència d’edat no els impedeix tenir una relació després d’una nit de copes. Però de dia les coses es veuen diferents…

El pas del temps queda, doncs, reflectit en dues vessants: els rellotges de sorra (el símbol més visual que el temps s’escola contínuament) i les marques inevitables que el temps marca en una dona d’una certa edat i que xoquen a en Beto, acostumat a cossos més joves

Però el temps passa i els dies solitaris d’en Beto a Munich, també.

Un Blitz, un llamp, es tornarà a encendre al cap d’un temps. Hi ha marques del temps que no passen però hi ha marques i empremptes de gent que no s’esborren

En Beto no pot oblidar l’Helga i farà tot el possible per recuperar, precisament, el temps perdut.

                                                                                                                    Marta Rocafort

La primera novel.la de Joël Dicker!

Títol: Els últims dies dels nostres pares

Autor: Joël Dicker

Editorial: La Campana

PVP:19.50

Els últims dies dels nostres pares és la segona novel.la que apareix al mercat de Joël Dicker però que en realitat fou la primera que va escriure, just abans del que va ser el seu gran èxit i amb la qual es va fer famós: El veritable cas de Harry Quebert, traduït ja a trenta idiomes.

Les dues novel.les no tenen absolutament res a veure. Si El veritable cas de Harry Quebert es pot classificar com una novel.la negra, una novel.la d’intriga, a Els últims dies dels nostres pares Joël Dicker, amb un gran treball de documentació, ens ofereix la vida de nou joves sota la formació del SOE, una unitat dels serveis secrets britànics, que formava nois d’arreu d’Europa per enviar-los després, un cop entrenats, a participar en accions diverses per combatre els alemanys a la Segona Guerra Mundial.

El principi de la novel.la ens explica com aquests joves, només per defensar la pàtria, s’apunten al SOE sense saber en molts casos, el risc que suposa això per a les seves vides. Amb tot, alguns triomfen i segueixen endavant. D’altres, no superen ni el temps de formació en les diverses escoles d’Anglaterra

Els que ho superen i surten de la formació per passar a l’acció, són separats en missions de diferents tipus. Ara ja no és que no tinguin  família, ara ja ni  tenen la nova família en què s’han refugiat durant aquests anys de formació

El principal protagonista de la història és en Paul-Émile, àlies  Pal, un jove valent, fidel, íntegre…ho té tot per ser un bon agent i així s’hi converteix. En Pal, però, només té com a família el seu pare. Un home que viu per al seu fill, que no té ni idea d’on està durant anys ja que en Pal no s’hi pot comunicar, li tenen prohibit. Per a en Pal això és el més difícil de suportar i arrisca tot allò que ha après per posar-s’hi en contacte a través d’una membre de la Resistència francesa a qui entrega unes postals perque les porti a la bústia del seu pare sense segell i amb molt poca informació. L’home, però, ja és feliç, per fi, quan obté aquestes breus notícies. El que no s’imagina, però, en Pal és que aquest insignificant fet en temps de guerra pot arribar a desmantellar tota una xarxa d’agents i d’espionatge…un “insinificant” acte que té, però, el seu pol oposat ja que per al seu pare, és tot el que li queda. Per al seu pare, rebre aquestes postals és el que el fa seguir vivint, és el motiu de la seva existència.

Els últims dies dels nostres pares és també, doncs, una apologia de la família i de la importància dels pares, per als quals som capaços de fer tot allò que no hauríem mai imaginat.

Els  agents del SOE, acabada la guerra, són nou persones diferents. Més solitàries, amb més por, amb més tristor…la guerra i el SOE els ha canviat però tots intentaran continuar mantenint els lligams que ja no es trencaran entre ells, continuar mantenint viva aquesta nova família que han format, continuar vivint amb tot allò de mal que la guerra els hi ha aportat, continuar vivint resant i penedint-se de tot allò que han hagut de fer intentant justificar que era perquè estaven en guerra. La guerra, precisament, els ha fet menys Homes, del que havien estat abans

Us deixo perquè  entengueu millor el títol, el poema que el protagonista ens fa al començament del llibre, un poema que parla dels “Homes”:

“Que s’obri davant meu el camí de les meves llàgrimes

Perquè ara sóc l’artesà de la meva ànima.

No temo ni les bèsties i els Homes,

ni l’hivern, ni el fred, ni els vents.

El dia que marxi cap als boscos d’ombres, d’odi i de por,

que em perdonin les meves faltes i que em perdonin els meus errors,

jo que no sóc més que un insignificant viatger,

que no sóc més que la pols del vent, la polsina del temps.

Tinc por.

Tinc por.

Som els últims Homes, i els nostres cors, plens de ràbia, no continuaran

bategant gaire temps”

I aquesta altra, introductòria de la novel.la:

Que tots els pares del món, quan estiguin a punt de deixar-nos, sàpiguen

quin gran perill correrem sense ells.

Ens van ensenyar a caminar, i ja no caminarem més.

Ens van ensenyar a parlar, i ja no parlarem més

Ens van ensenyar a viure, i ja no viurem més

Ens van ensenyar a esdevenir Homes, i ja no serem ni Homes. Ja no serem res

                                                                                  Marta Rocafort