Títol: Le dones de la Principal

Autor: Lluís Llach

Editorial: Empúries

PVP: 20.00

Les dones de la Principal, la segona novel.la de Lluís Llach després de Memòria d’uns ulls pintats, narra la història de tres generacions de Maries a la Principal, la casa senyorial del petit poble de Pous: la Maria Roderich, la Maria Magí i la Maria Costa.

Tres dones amb un punt en comú: dones que han hagut de lluitar en un món dominat pels homes i n’han sortit victorioses. Al llarg de més d’un segle, des de finals del segle XIX fins al segle XXI, les coses, doncs, no han canviat gaire a la Principal.

La Maria Roderich, altrament anomenada la Vella, contra tot pronòstic esdevé l’hereva de la Principal en detriment de la resta de germans, tots barons. El mot de “la Vella” és justament perquè, de cop, passa de ser una jove discreta a una dona que es fa vella de cop en haver d’assumir el comandament de la casa senyorial i totes les seves terres i vinyes

La seva filla, la Maria Magí, tres quarts del mateix: de ben joveneta s’ha d’ocupar tota sola, en ser filla única, de la gestió de tot un patrimoni. A ella l’anomenen, simplement, la Senyora. I, finalment, la Maria Costa, una dona moderna que fa la seva a Barcelona i que segueix amb el negoci familiar de la producció de vi, però que, tanmateix, no es pot desarrelar de la Principal, casa a la qual acudeix sempre que pot per seguir regentant el negoci.

Val a dir també que les tres històries no són lineals. Llach va alternant la vida de les tres Maries amb una tècnica magistral plena de flashbacks i, aconsegueix, a partir d’un pretext inicial, matenir atent el lector en tot moment: es tracta de l’assassinat d’en Ricard, antic capataç de la finca, que apareix just l’any 1936 mort dins un sac, disseccionat i ple de sang a la porta de la Principal

No hi falta, doncs, la intriga i el detectiu investigador de tota la història però tampoc hi falten altres temes com l’amor, l’escenari de la guerra civil, el poder de l’església… I tot això gira al voltat de la Principal, un símbol que, com a tal, conté molts altres elements i personatges que hi estan vinculats: la cuinera, la dida, el nou capataç…tots ells amb les seves pròpies històries que, no per ser menys que els senyors, deixen d’exercir un paper rellevant en tot plegat, sobretot l’Úrsula, la dida, una dona que sempre hi és i que ho sap tot, de la casa i dels seus, una dona que ha viscut més anys que ningú a la Principal, una casa més seva que de cap dels seus propietaris, una dona que amaga el seu propi  secret però que també en sap molts altres…

Llach aconsegueix un gir inesperat dels esdeveniments al final del llibre a través justament de l’escrit de la història de la Principal que l’home de la Maria Magí es dedica a escriure per donar-lo a llegir a la seva filla, l’última Maria, que descobreix què va passar de veritat al mateix moment en què ho descobrim tots els lectors.

Un llibre recomenable per a tot tipus de públic. No us  podeu perdre aquest  relat d’un assassinat entre vinyes. Us atraparà!

                                                                                        Marta Rocafort

Títol: Ens veurem allà dalt

Autor: Pierre Lemaitre

Editorial :Bromera

PVP: 19.95

Ens veurem allà dalt de Pierre Lemaitre, ha obtingut el premi Goncourt. No per això m’he decidit a endinsar-me en aquesta lectura. Ni per això, ni pel tema: el final de la primera guerra mundial i les conseqüències que aquesta va tenir en la vida de molts combatents. L’he triat perquè me n’han recomenat l’autor. Llegeix-lo, m’han dit, t’enganxarà! I m’ha enganxat ja de bon principi, sobretot per la manera com està escrit. És una meravella.

Tot i ser una història molt crua com s’intueix en llegir la contraportada -les conseqüències del final d’una guerra no poden aportar gaires alegries- Lemaitre ho disfressa tot d’un humor negre i un sarcasme que fa arrencar somriures al lector. Riure’s de les pròpies desgràcies funciona com a teràpia, diuen. Doncs, riure’s de les desgràcies d’uns soldats com ho fa ell fa que tinguem una visió horrorosa i esperpèntica del que pot suposar una guerra però també una visió “optimista” si girem la truita i fem la volta a les coses.

És precisament això el que fan els dos exsoldats protagonistes de la història. Albert Maillard és enterrat viu per un superior seu en descobrir uns fets que no afavoreixen el seu superior i a Édouard Péricourt, en un intent per desenterrar-lo, li cau un obús i el fereix de per vida, deixant-lo desfigurat i sense mandíbula.

A partir d’aquest momnet Albert Maillard es creu amb el deure de cuidar i de ser sempre al  costat de l’home que li ha salvat la vida.

Així, doncs, al final de la guerra… Què poden fer aquest  dos soldats desgraciats, sense feina,  sense cap futur esperançador? sobretot  Péricourt, l’aspecte del qual es converteix en tan grotesc que ha de portar una màscara per ocultar el seu rostre desfigurat?

Doncs precisament aprofitar tot el que han patit i viscut per treure’n profit. S’inventen una estafa precisament jugant amb el dolor dels parents dels soldats morts, jugant  en el fons amb el seu propi dolor. No hi poden perdre res. No els queda res. El dolor que han patit els podria haver enfonsat però aquest mateix dolor els pot fer molt i molt rics

Per tant, a partir de la invenció d’aquesta estafa, el lector entra en una lectura trepidant d’aventures plena d’elements propis d’una novel.la picaresca: estafadors, suborns, enganys, traïcions, embolics…Tot plegat no deixa de tenir mai un to esperpèntic

I,  per si no n’hi hagués prou, hi ha una altra història paral.lela: el negoci que van fer alguns personatges amb la ubicació, classificació i enterrament digne dels soldats caiguts al front. Aquesta història, però, tal com ens diu l’autor al final del llibre, va passar de veritat. Ara bé, no per això deixa de ser menys escabrosa que l’altra. Tal com diuen, a vegades la realitat supera la ficció.

Ens veurem allà dalt és un merescut premi Goncourt. Un dels llibres més originals que he llegit i on aprendrem que qualsevol guerra dura molt més que la data que ens marquen els llibres  d’història.

                                                                                                          Marta Rocafort