Fago. El nou llibre de novel.la periodística de Carles Porta

Títol: Fago

Autor: Carles Porta

Editorial: La Campana

PVP: 18

Fago, el darrer llibre del periodista Carles Porta autor del best-seller Tor, va aparèixer a les llibreries aquest Sant Jordi passat i no vaig dubtar ni un segon a llegir-lo. La veritat és que em va impressionar molt més que Tor. A Fago, més que la descripció del cas concret de l’assassinat de l’alcalde d’aquest poble del Pirineu d’Osca, en Miguel Grima, el que se’ns descriu és la lluita de la Marisa Mainar, la germana de l’únic inculpat en aquest cas d’assassinat, per desmostar-ne la seva innocència.

Miguel Grima, alcalde de Fago per al Partit Popular d’un poble de 30 habitants, és un cacic, un home que fa i desfà segons les seves necessitats, que aplica la llei segons li convé a ell per al seu negoci, que afovereix tot aquell que l’ha votat i posa entrebancs a tot aquell que no ho ha fet o que, senzillament, no li cau en gràcia. Apareix mort d’un tret l’any 2007 i tots els habitants del poble es converteixen en sospitosos, sobretot tots aquells que mantenien disputes contínues amb Grima.

Carles Porta, com molts altres periodistes, envaeix aquest petit poble per cobrir-ne la notícia i, casualment, s’allotja a la casa de turisme rural de Santiago Mainar, el que serà posteriorment acusat d’assassinat. En un primer moment, però, Mainar no és el principal sospitós, no fins que ell mateix es declara culpable a la Guàrdia Civil fent un gest, segons ell, altruista, per tal que deixin en pau la resta de veïns del poble i la gent pugui seguir fent la seva vida normal i corrent. Mainar, però, no arribaria mai a sospitar fins a quin punt aquella declaració, de la qual després diu que s’ho ha inventat tot, tindrà les coseqüències terribles que marcaran la resta de la seva vida.

Quan la germana gran, la Marisa, sent que el seu germà s’ha declarat culpable i que l’han detingut, comença la lluita d’una germana que creu fermament en la innocència d’un home, més que ell mateix. El que Fago ens descriu més bé no són els fets de l’assassinat sinó tota la lluita de la germana fins al judici l’any 2009, una lluita en solitari pràcticament quan tota la societat, tots els mitjans de comunicació i fins i tot podríem dir que Mainar mateix ja assenyalen un culpable perquè necessiten un cap de turc per un cas que ha mogut molta tinta. Al llibre entenem per què Mainar es declara culpable, entenem la gran personalitat d’un home que creu en la justícia, que creu en les utopies, que creu en el sistema i que pensa que tot això no funciona, que està tranquil amb ell mateix perquè ha fet el que havia de fer. Malgrat tot, quan veu que ningú fa res per donar-li suport, ell mateix cau en un estat depressiu que el portarà a la deixadesa, a la no-lluita, a la resignació perquè no entén que al món on viu hi puguin passar coses com les que estan passant, com tampoc entenia perquè Grima feia i desfeia segons les seves prioritats i que això es pogués permetre al segle XXI. La Marisa perd el seu negoci, la seva vida s’ensorra, quan dedica quasi dos anys de la seva vida, amb molt més fervor que els advocats que contracta, a lluitar per la innocència d’un home que ha perdut totes les forces per lluitar...No ho aconsegueix malgrat les incongruències de les proves i del sumari -quatre mil folis que es llegeix i estudia amb deteniment- però crec que el que sí que aconsegueix és animar Porta a escriure aquest llibre i que tothom sàpiga com era i qui era i és Santiago Mainar i perquè va fer el que va fer: declarar-se culpable en contra d’ell mateix per fer un favor a la resta de veïns. Un home que lluita pels altres i que es queda sol, un home dels que ja no n’hi ha, un idealista i un altruista que és impossible que hagi comès cap crim però que encara està pagant per ell. Un cas amb molts interrogants que es va resoldre de la pitjor manera però un cas que a través de la prosa de Porta, ens fa entendre moltes coses i aconsegueix fer, finalment, justícia per als germans Mainar.

                                                                                              Marta Rocafort

El lector de Julio Verne. Almudena Grandes em segueix emocionant

Títol: El lector de Julio Verne

Autora: Almudena Grandes

Editorial: Tusquets

PVP: 19.95

El lector de Julio Verne és el segon volum d’un total de sis que Almudena Grandes ha titulat com a Espisodios de una guerra interminable.

Després de reviure a Inés i la alegria la història de l’intent, després de la derrota alemanya, d’establir un govern republicà a Viella en l’operació Reconquesta d’Espanya, ara aquest nou episodi ens situa a  Fuensanta de Martos, un poblet de la Serra de Jaén, on el protagonista és en Nino, un nen de deu anys fill d’un  guàrdia civil. La novel.la abarca tres anys de la vida d’aquest nen, des de l’any 47 fins al 49 i conté també un epíleg on ens explica en què es converteix quan es fa gran, en un gran salt en el temps.

A diferència de Inés i la alegría, que conté episodis de la història real i episodis totalment ficticis però basats en fets reals, aquí la història és totalment fictícia però té alguns fets i alguns personatges que sí que van existir realment

La vida d’en Nino en el cuartel de Fuensanta de Martos és un calvari. Les parets són de paper i sent contínuament la tortura que els guàrdies apliquen als detinguts, la majoria rojos refugiats a la muntanya: els maquis. En Nino ha de suportar que el mirin malament la resta de nens del poble, que es tanquin portes quan passeja amb els seus pares, és vist com un enemic quan en realitat és només un nen...però el futur d’en Nino ja està marcat, marcat per diverses raons. Gràcies a la seva estatura, que el seu pare medeix pacientment cada any pel seu aniversari, no arriba a la talla per ser guàrdia civil. És així com decideixen que aprendrà mecanografia per treballar de secretari en qualsevol organisme oficial i tenir un futur una mica més assegurat. El que encara no sap en Nino és que les classes que acaba obtenint de la Sra. Elena, una dona republicana que viu als afores del poble, li obriran els ulls no només a la mecanografia sinó a tot un món d’una cultura que a l’escola del poble no se li ensenya. A casa de la Sra. Elena, en Nino descobreix a través dels llibres de Julio Verne la valentia de molts herois, herois que li serviran de model en un futur no gaire llunyà…

La senyora Elena i Pepe el Portugués, un peronatge una mica bohemi i rodamón que s’ha instal.lat en un vell molí i amb qui contrau una gran amistat, seran els refugis per a un nen que pertany per força a un bàndol del qual no vol formar part per tot el que sent i veu...de petit es va posicionant sense saber-ho. El que no pot evitar, però, és sentir per part de l’altre bàndol, que el seu pare és un assassí, que el seu pare ha aplicat la llei de fugues i ha matat un home per l’esquena. No pot evitar sentir-ho en boca d’una dona a qui ja li han matat el marit i dos fills. Però hi ha gent de tot a tot arreu, gent comprensiva que intenta explicar, tot i ser republicà, a en Nino que el seu pare no és un assassí, que el seu pare ha hagut d’acatar una ordre i que ho ha hagut de fer per continuar tenint una feina, perquè ell pugui menjar. Aquest és el paper que fa en Pepe el Portugués i en Nino té molt clar que, quan sigui gran, vol ser com ell.

Almudena Grnades ens torna a sorprendre amb aquest nou episodi, aquest nou episodi d’un guerra que, segons els seus protagonistes, no sembla que s’hagi d’acabar mai. Una guerra d’un país però sobretot una guerra en un poble on els maquis, refugiats a la muntanya, planten cara amb la seva resistència a tot un cos de la guàrdia civil, en un poble on quan mor un d’ells fan bugada de roba negra i només estenen roba negra, en un poble on les dones tenen un paper igualment valent quan són interrogades perquè parlin del lloc on s’amaguen els seus marits, on els traïdors hi són per ambdues parts, on ningú pot fiar-se de ningú perquè si parles més del compte pots acabar mort, on la por regna i es respira arreu en un lloc ple de covards com en totes les guerres però també ple de valents, com el paper que li ha tocat viure a en Nino, el protagonista que arriba al cor de tots els lectors. Almudena Grandes aconsegueix, amb la seva manera d’escriure, descriure, més que els fets de la guerra civil, els sentiments, les pors de persones fictícies però que alhora van existir de veritat i que van esdevenir, dins del seu encara anonimat, veritables protagonistes de la Història, de la nostra Història en mayúscula.

                                                                                              Marta Rocafort