El nou llibre de la Mercè Roura. No us el podeu perdre!

    

Títol: Cosas que debí decirte hace cien años

Autora. Mercè Roura

Editorial: Zumaque

PVP:19,00

Cada frase, cada expressió, cada fragment  del nou llibre de la Mercè Roura és un aforisme, una veritat que emet llum, que fa pensar, que fa que la volguem recordar, que s’acaba convertint en una veritat a la qual voldríem arribar, a la qual voldríem retenir per convertir-nos en algú millor

Amb una prosa absolutament meravellosa, tots els capítols del llibre es poden llegir aleatòriament. Són petits fragments d’un parell de pàgines que podem escollir a través de títols que ens suggereixen el tema de què ens parlarà . Una prosa que particularment definiria com a poètica, una poesia narrada  amb la qual aconsegueix que el lector quedi atrapat, enlluernat...descobrint en cada fragment certeses sobre les quals no ens havíem aturat a pensar

La valentia, la no conformitat amb la comoditat, el provar coses noves, el risc de provar emocions encara que ens facin mal, la veritable olor de la vida, el no caure en la rutina, les sempre difícils relacions d’amor i d’amistat, el valor que hem de donar al que tenim, la nostra autoestima...són molts dels temes que hi podem trobar.

Però res millor que mostrar-vos alguns fragments que resumeixen molt bé l’estil de l’autora:

“La perfecció és el resultat d’assumir que ja no et queda res per buscar”

“Jo anava a ser princesa, però vaig escolir sortir del decorat i enganxar-me a la vida”

“Els frikis reivindiquen les seves diferències i les converteixen en la seva marca, en la seva forma d’arribar als altres, en la seva bandera. Mentretant, nosaltres ens en riem d’algú que és capaç de donar la cara per tot allò amb què creu i per tot allò que sent”

“Mai vaig voler quedar-me mirant des de la barrera. Vaig preferir l’error al misteri, el fracàs a la ignorància...”

“Sempre feia fred en la nostra història i, quan feia calor, era insuportable”

Cosas que debí decirte hace cien años, aquest és el títol del llibre. Entenem, doncs, que a la Mercè Roura li queden encara moltes més coses per a dir-nos, moltes més paraules per ensenyar-nos.

Bona lectura!

                                                                                  Marta Rocafort

Títol: El temps de les cireres

Autora: Montserrat Roig

Editorial. Edicions 62

PVP: 19,50

Amb motiu del 25è aniversari de la seva mort, edicions 62 ha reeditat el llibre de Montserrat Roig, El temps de les cireres, guanyadora del Premi Sant Jordi l’any 1976 i publicada l’any 1977.

La història arrenca quan la Natàlia Miralpeix, de família burgesa, torna a Barcelona just quan acaben d’executar Salvador Puig Antich. Quina casualitat, pensa ella, perquè just fa dotze anys, quan va marxar- o més aviat fugir- cap a França i Anglaterra acabaven d’afusellar Julian Grimau, del PCE. Les coses, doncs, no sembla que hagin canviat tant al llarg d’aquests quasi dotze anys. I, la veritat, és que la Natàlia descobreix que no, que fa un viatge de retorn a un país que encara troba adormit, a un país  on encara regna la por, a un país on encara manen les aparences per sobre de la veritat.

Roig, a partir de la principal protagonista, tira enrere en el temps i fa un repàs de tres generacions de la família de la Natàlia. Al llarg de la novel.la descobrirem perquè la protagonista ha de marxar, perquè necessita allunyar-se d’una família en què se sent empresonada, en un país en què empresonen els que proclamen la llibertat.

El temps de les cireres no deixa de ser un retrat també d’aquella època en què les reunions de tupperware distreien les avorrides mestresses de casa, que també miraven programes com l’1,2,3 i  intentaven adaptar-se a les petites passes modernes que feia el país El temps de les cireres és un temps anel.lat, és un temps que se sap que no trigarà a arribar. El títol de l’obra, inspirat en la cançó Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément de l’any 1866 vol dir ja molt: és tracta d’una cançó que es relaciona amb la Comuna de París, el govern socialista que va dominar durant poc més de tres mesos París l’any 1871. Les cireres tenen una dualitat de significat: la vermellor que evoca la sang que es va produir a causa de la resistència als opressors però a la vegada la dolçor de la fruita evoca justament això, que vindran millors èpoques

Així, doncs, la lletra d’aquesta cançó, per més temps que hagi passat, s’adiu perfectament amb el que acaba de passar a Espanya: el record d’una guerra civil que vol ser esborrada amb la dolçor de temps millors.

Ara, per tant, és el temps de rellegir Roig, una de les grans escriptores de la nostra terra que, malauradament, va morir massa jove. 25 anys després de la seva mort, els seus llibres viuen un temps de les cireres, un temps que resulta endolcit amb la seva lectura.

                                                                                              Marta Rocafort

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona. Una gran novel.la

Títol: Allò que va passar a Cardós

Autor: Ramon Solsona

Editorial: Proa

PVP: 20,00

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona –guanyador del premi Satn Jordi l’any 2011 amb L’home de la maleta- és una novel.la que té tots els components per fer-la atractiva de bon començament: un assassinat, una història d’amor i tota una sèrie de descripcions de la vida a la Vall de Cardós al voltant dels anys 60 que retraten aspectes de la vida social d’aquell temps amb l’arribada massiva de treballadors de fora arran de la construcció de les hidroelèctriques. La dictadura de Franco que ja cueja, els canvis que pateix la societat de l’època amb nous balls, la nostàlgia de la terra andalusa de molts treballadors, les dures condicions de la feina d’aquests “carrileros”, el xoc de dues cultures diferents…tots aquests aspectes es van entrellaçant al llarg del llibre a partir de capítols que alternen la vida dels diferents personatges, reportatges de diaris locals, investigacions de la guàrdia civil…

El protagonista principal, però, és el topògraf Santi Vallory que, mogut per l’amor incondicional que sent per la Rossita, la mestressa de la casa d’hostes on s’allotja, fa que porti el seu amor fins al final per tal d’aconseguir-lo: matar per amor

Amb el que no comptarà en Santi, però, és que la foscor, la nit i la neu, potser amaguen el seu crim però també amagaran altres sorpreses que faran que la vida d’en Santi faci un gir inesperat i acabi marxan per sempre, lluny de Rossita i de la Vall de Cardós.

El seu retorn al cap de molts anys, fa que descobreixi moltes sorpreses: ja no queda res de tot l’enrenou de la construcció de les hidroelèctriques, ni dels campaments dels treballadors…busca la pista del seu amor de joventut i, per posar pau amb si mateix, revela a un dels únics personatges que encara hi troba, l’Agustín, un jove a qui ell havia ajudat fent-li classes particulars, tota la veritat sobre “allò” que va passar a Cardós, tota la veritat d’un crim no resolt.

Santi Vallory troba la pau d’esperit escrivint una llarga carta al seu antic alumne, l’Agustín, un cop ja ha tornat a marxar de la Vall de Cardós per no tornar-hi més. La vida ens depara moltes sorpreses i per més que lluitem per allò que estimem, potser no ho podem aconseguir i, sense saber-ho, trobem la pau i la tranquil.litat, l’amor i un altre treball en un lloc llunyà, en una cultura diferent. Potser l’experiència ajuda a no tornar a cometre els mateixos errors, potser la vida marca per ensenyar, potser el caràcter tancat com les mateixes muntanyes feréstegues de la Vall de Cardós no era per a en Santi.

Potser necessitava no ofegar-se més enmig d’unan natura salvatge  i fugir mar enllà per senzillament respirar, per, senzillament, intentar viure i intentar estimar de veritat.

                                                                                                          Marta Rocafort

Els dies sense glòria, la nova novel.la de Sílvia Alcántara

Títol: Els dies sense glòria

Autora: Sílvia Alcántara

Editorial: Edicions de 1984

PVP: 20.00

L’any 2009 Alcántara irromp al panorama literari català amb  l’exitosa novel.la, Olor de Colònia. Més tard, torna a sorprendre amb La casa cantonera. Ara, després d’uns quants anys de silenci, treu al mercat una novel.la intimista que sorprèn sobretot pel gran domini de la prosa i del llenguatge.

A través de tota una vida, centrada en el personatge de la Glòria, la història transcorre entre l’any 1930 i l’any 2003. La vida de la protagonista, marcada de petita per no tenir mare, i acollida per uns parents llunyans que l’única cosa que fan és explotar-la en el negoci familiar i fer-la servir de minyona, és una vida trista i fosca. Fins que coneix l’Enric, un noi del mateix poble que viu sol amb la seva mare.

A diferència de la Glòria, l’Enric manté un fort lligam amb la seva mare, la Miquela. Sempre han estat molt units i l’entrada d’un nou membre a la família, el fet que l’Enric comenci a qüestionar el que pensa la Miquela, comença a canviar les coses.

Per altra banda, la Glòria que no ha tingut mai mare, intenta encaixar com pot en aquest nucli tancat que representa  la vida de la Miquela i l’Enric a casa seva, a Cal Noi Xic. Però, el que semblava fins ara inamobible,  evoluciona i l’Enric i la Glòria decideixen marxar del poble i anar cap a ciutat. Ara és la Miquela, la que no hi encaixa…

Amb dos fills ja, l’Enric i la Glòria han de lluitar per al seu negoci i procurar  donar als fills tot el que ells no han tingut: una oportunitat per a estudiar. Però les coses,  no sempre vénen com volem i han d’afrontar que, tal i com han fet ells, els fills no sempre fan el que els pares volen.

La rutina i els anys s’imposen en un matrimoni que, des del dia que es van casar, tot i estimar-se, ha guardat un secret i, els secrets i les mitges veritats, amb el temps es podreixen. No és fins al final dels seus dies que explota tota la veritat, surt a la llum un secret que ja no pot restar més temps tapat. Llavors s’entenen moltes coses, llavors tot es veu més clar… o no. Ara, però, només queda perdonar. Però, el perdó, si no vé de seguida, pot ser que no serveixi per a res.

Llavors és quan aquell secret que demanava perdó i es podria, segueix en certa mesura marcant les seves vides. El perdó no ha arribat a temps, la porta no s’ha obert del tot. El pes continua, i la vida, i l’angoixa, i la rutina.

A vegades la solució per trobar la felicitat és molt més fàcil que tot el que fem per tapar allò que creiem que si es destapa ens la prendrà. Mirar als ulls i obrir el cor pot ser tan fàcil i tan complicat a la vegada! I ho pot ser tan per als protagonistes d’aquesta història com també  per a molts de nosaltres.

Els dies sense glòria ens ensenya a buscar la felicitat, a continuar lluitant malgrat les adversitats de la vida però ens ensenya, sobretot, que la història de la Glòria pot ser la història de les nostres pròpies vides, pot ser o pot esdevenir una mica la història de tots.

                                                                                                          Marta Rocafort

Jardí a l'obaga, de Blanca Busquets: un retorn a La nevada del cucut!

Títol: Jardí a l’obaga

Autora: Blanca Busquets

Editorial: Proa

PVP: 18.50

Amb Jardí a l’obaga, la darrera novel.la de Blanca Busquets, el lector fa un retorn al poble de La Carena, lloc on se situa La nevada del cucut, llibre amb què l’autora va guanyar el premi llibreter l’any 2011.

Un poble fictici inspirat amb Cantonigròs on l’Aniol, un masover, fa un repàs de la seva vida des de la seva infantesa situada als inicis de la guerra civil fins a quasi els nostres dies. Uns records que combina amb la descripció de tot el que està passant en el present, un present en què se sent sol, únic supervivent i únic vigilant de tots els secrets que amaga aquest petit poble. Potser per això, decideix revelar tots aquests secrets a nosaltres, els lectors…

L’Aniol té un amor de joventut, la Mireia, amb qui balla a l’envelat de la Festa Major. La Mireia, però, té les coses molt clares i veu més futur triant l’Emili de Can Torralba, un estiuejant amb la casa més gran del poble. El que no sap encara l’Aniol és que s’acabarà convertint en el masover de la casa gran, des d’on seguirà de prop tot el que passa en aquella casa, tot el que passa en aquell jardí, des d’on tindrà més a prop la Mireia de qui, malgrat haver-se casat amb la Fina, seguirà eternament enamorat.

Però la Mireia ja no és aquella noia de poble, s’ha convertit en una senyora  de Barcelona que mig renega dels seus pares i que parla en castellà als seus fills. L’Aniol quasi no la reconeix…Tan ell com la seva dona tenen prohibit el pas a la casa gran. Més tard, hi poden entrar però hi instal.len una campaneta perquè els amos sàpiguen que han entrat al jardí i,al final, aquest jardí fosc i trist, fa un canvi amb els anys i acaba obrint les portes a tothom. De la mateixa manera que aquest jardí a l’obaga canvia al llarg del temps, també ho fan els membres de la família Torralba. La Sònia i en Jordi, els néts de la Mireia, retornen al cap de molts anys a la casa gran, que ha estat abandonada per un secret i uns fets tràgics que han marcat la família. Però les noves generacions volen obrir el jardí i la casa a la claror, a la llum, oblidar el passat però, això sí, sense oblidar l’Aniol a qui tenen un gran respecte per tot el que ha fet per la seva família…Ell, a qui la Mireia no el tenia per a res, ara mereix el respecte dels seus néts…és per això que l’Aniol s’aferra al record del seu amor de joventut fins al final, pensant que potser ella també hagi canviat, pensant que potser amb la vellesa hagi tornat a ser la Mireia que era de jove…però els somnis no sempre s’acompleixen..

La vida a La Carena marca, els records pesen, i el temps passa…Els anys desvetllen secrets amagats però no tots…molts se n’aniran a la tomba amb l’Aniol quan ell ja no hi sigui. Un llibre que cap lector oblidarà fàcilment. Bona lectura!

                                                                                              Marta Rocafort