Llegendes de mar de la Costa Brava, de Miquel Martín. Per llegir una mica cada dia

Títol: Llegendes de mar de la Costa Brava

Autor: Miquel Martín

 Editorial: Edicions Sidillà

PVP: 19

En els temps que corren penso que s’ha de ser molt valent per iniciar un projecte com és la publicació d’un llibre de llegendes com també trobo molt valent que un escriptor, bàsicament de novel.les fins ara com és Miquel Martín, accepti de bon grat aquest encàrrec d’edicions Sidillà. I ho dic per diferents motius: perquè la gent no llegeix i, si llegeix, llegeix el que li mana la moda, el que li mana la televisió.

I les llegendes, els contes i les narracions que han passat de boca orella no estan de moda, no interessen al gran públic...Segur que hi ha qui diu que es tracta d’un tipus de literatura anacrònica com també segur que hi ha qui es qüestiona si les llegendes són o no són literatura pel fet que formin part de la tradició oral...

Miquel Martin ha fet un treball de camp brutal recorrent la Costa Brava de cap a peus per escoltar el testimoni d’alguns habitants de diferents  pobles que li han narrat llegendes que havien sentit als seus pares o avis i ha consultat també arxius locals i biblioteques per trobar si ja hi havia una versió escrita d’aquesta o d’aquella altra llegenda. Amb tot aquest material, l’autor n’ha fet una reescriptura i, després de cada llegenda, trobem la referència de totes les fonts tant de testimonis orals com de testimonis escrits.

Particularment, però, penso que les llegendes, veient el gran recull que Miquel Martín n’ha fet, no han passat de moda, no com a mínim per segons qui. Em quedo tranquil.la pensant que tota aquella gent a qui Martín ha escoltat transmetran les llegendes als seus fills i que tot això no es perdrà però...si es perd, tindrem gràcies a edicions Sidillà un testimoni escrit de les llegendes més conegudes de la Costa Brava.

Pel que fa al fet de si es tracta o no de literatura, no sóc ningú per jutjar-ho però sí per opinar i exposar que amb la lectura d’aquest llibre he trobat tots els components que trobo en una novel.la o, millor dit, he trobat petites novel.les d’humor, històriques, d’aventures, fantàstiques i mitològiques, relacionades amb el món de la natura, de caire costumista...

Si teniu ganes de saber com uns  corallers de Begur que anaven a buscar corall a Cap Verd curen els ulls malalts d’un nadiu amb allioli, o bé la llegenda que explica que la ciutat d’Empúries queda soterrada sota el mar i que, qui es banya en aquelles aigües i es punxa, que no es pensi que es una garoina sinó que és l’agulla del campanar...si voleu saber coses sobre la vida dels americanos , si voleu saber on s’amaga un tresor a Pals, o perquè per Sant Pere l’aigua de mar és més salada o bé perquè només la gent de Cadaqués amb un mirall ovalat pot escoltar la lluna...no us podeu perdre la lectura de Llegendes de mar de la Costa Brava, un gran llibre que, segur, no passarà mai de moda.

                                                                                              Marta Rocafort

Títol: Victus

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial: La Campana

PVP: 24 euros

De llatí vaig una mica rovellada. Per això vaig decidir buscar exactament quin significat tenia “victus” en català. La traducció esperada hi era, vençut, però a més a més posava també “arrasat”. De fet,  la derrota del 1714 per part de les tropes borbòniques més que una derrota va ser un arrasament, un arrasament amb tots els ets i uts. El setge de més d’un any per part d’un exèrcit professional cap a la Coronela, exèrcit format per ciutadans que no havien  exercit mai ni de militars ni de soldats, fou  vergonyós i de jutjat de guàrdia. L’orgull, la valentía i l’honor en què cau Barcelona aquell onze de setembre es mereix que aquesta data sigui recordada per sempre i es mantingui com a Diada nacional de Catalunya. Qui encara no ho entengui, que llegeixi Victus, l’última novel.la de Sánchez-Piñol, un escriptor que normalment escrivia en català però que en aquest cas va decidir fer-ho en castellà perquè en català no li “caminava” el llibre. De fet, això s’entén perfectament un cop acabada la lectura d’aquest llibre. Victus és una novel.la històrica molt ben documentada per part de l’autor però no és un llibre d’història. Com a novel.la, té una part de ficció, de personatges i de fets no reals i això és el que trobem en les aventures del protagonista: l’aprenent d’enginyer Martí Zuviría, un personatge que va existir realment però que té tot un aire còmic i particular que recorda personatges de la literatura castellana picaresca com pot ser el Lazarillo de Tormes. És per això, potser, que Sánchez Piñol  visionés més aquest personatge en castellà que en català.  Victus és un llibre tràgic, un llibre que ens narra fil per randa el setge de la Barcelona de l’any 1714 i el previ i els orígens de la Guerra de Successió.  Hi aprenem el perquè d’aquesta part de la Història i el perquè Catalunya acaba sent víctima de la gran batalla per al poder i el control d’Europa que es disputaven països con França, Anglaterra, Holanda, Portugal, Espanya…Quan la Història fa un tomb i ja no interessa que l’arxiduc Carles sigui el rei d’Espanya, Catalunya es veu abandonada a la seva sort per part dels anglesos. Matí Zuviría, aprenent d’enginyer en una de les millors escoles de França, inicia la seva particular participació en tot plegat en el bàndol dels felipistes. Per tota una sèrie de circumstàncies, però, acaba sota les ordres d’Antoni de Villaroel, el gran defensor i el gran militar que dirigí tota  aquesta empresa , el qual no era d’origen català i val a dir que inicialment també lluità a favor de Felip V.

Els inicis del llibre ens situen a França, a Bazoches, on el protagonista de la novel.la entra en aquesta escola per adquirir els coneixements per tal de ser un bon enginyer. Val a dir que molts coneixements arriben a tenir un punt de “ritual” que ens recorden fins i tot la Maçoneria.  Zuviría ha de descobrir el “Mystère”, ha d’aconseguir tenir tatuats quatre dels cinc màxims punts que tot enginyer ha de tenir però a última hora, en una última pregunta per part del seu mestre, li falla la resposta, una paraula, es queda a una sola paraula de ser un enginyer de cap a peus. És per això que es passa la vida buscant  la paraula, la Paraula en majúscula que li atorgarà finalment el grau que es mereix. No la troba fins al final de la derrota, fins que comprèn,  sobretot gràcies al gran Villaroel, què suposa i què significa realment tot el que ha viscut durant el setge de Barcelona. Anomeno Villaroel perquè és el gran heroi, un home d’honor que no abandona la lluita fins al final. No es pot dir el mateix de Rafel de Casanovas que, amb una mínima ferida, ja se l’emporten com al gran ferit de guerra i abandona l’última batalla.

Martí Zuviría acaba tenint una família molt particular que defensa també fins al final i que troba pels camins d’aquesta guerra: per a dona, una prostituta, i per a fills, un nen que recull i que sempre va acompanyat d’un nan. S’hi aferra perquè no té res més. Forma part de la seva pròpia evolució com a persona, com a enginyer i com a un dels grans herois (tot i que en els seus inicis apareix com a un covard) d’aquesta gran derrota que, per a molts, però, va significar una gran victòria. La victòria de l’orgull, la victòria de la valentia, la victòria de l’honor, la victòria de defensar les llibertats d’un poble fins a les últimes conseqüències.

                                                                                              Marta Rocafort