Un amor, merescut premi Nadal 2018

Títol: Un amor

Premi Nadal 2018

Autor: Alejandro Palomas

Editorial: Columna

PVP: 20,50

Començo la lectura del llibre Un amor d’Alejandro Palomas, premi Nadal 2018, sense saber que els personatges que formen aquest univers tan particular ja havien sortit en les novel.les anteriors d’ell, Un gos i Una mare. L’Amàlia, una mare molt particular que no només ho és per ser albina sinó per tot el sentit de l’humor que desprèn a cada comentari i l’actitud que pren davant la vida, arriba tard al casament de la seva filla mitjana, l’Emma. A través de mentides construïdes per protegir els seus fills, l’Amàlia s’inventa una excusa surrealista per justificar que apareix tard i sense arreglar al casament. El veritable motiu no se’ns revelarà fins al final del llibre quan el lector ja coneix tan els personatges que aquest secret (no només guardat per la mare per tal que el casament de la filla flueixi amb normalitat) sinó també pels altres, farà que es faci evident una gran veritat: que dir mentides o no dir tota la veritat cansa molt.

Amb tot, les mentides i les mitges veritats de tots els personatges es justifiquen senzillament per això, pel que dóna títol al llibre: per preservar un amor, un amor cap a una mare, un amor en majúscules, un amor cap a uns germans.

Si val la pensa mentir o dir mitges veritats per guardar i protegir aquest amor en una bombolla, ho descobrirem al llarg del llibre

Una història tendra que ens arribarà fins al cor i on el lector riurà de bon grat davant d’uns estirabots dels personatges que els converteixen en absolutament entranyables.

Estirabots que arriben a convertir-se en verdaders acudits.Aquí en teniu alguns exemples: no entendre perquè els castellers actuen sempre de dia si porten un casc per anar a la mina;que el facebook enlloc de ser una comunitat virtual sigui per a l’Amàlia una comunitat virtuosa i per tant conduïda per un col.lectiu de monges; que l’Amàlia entengui que la nòvia de l’Emma es diu no Magalí sinó Mariví i li acabi  preguntant com es viu a la Polinèssia...

Una història que a través d’arrencar somriures i del retrat d’una família molt paritcular , ens ensenya la gran veritat sobre el que hauria de ser el veritable amor, l’amor en majúscula, Un amor.

Bona lectura!

                             Marta Rocafort

La fugitiva, de Blanca Busquets. Una novel.la encadenada a Jardí a l'obaga

Títol:La fugitiva

Autora: Blanca Busquets

Editorial: Proa

PVP: 18,50

Acaba d’arribar a la llireria el nou llibre de la Blanca Busquets. No ho faig mai, però aparco el que estic llegint abans d’acabar-lo i començo la lectura de La fugitiva, la seva nova novel.la. Una setmaneta i, com sempr absorbida per l’argument, l’acabo. Al final del llibre hi trobo escrit això adreçat a tots nosaltres, una picada d’ullet de l’autora:

“Lector, lectora...Si has llegit Jardí a l’obaga, segur que La fugitiva t’ha fet gràcia. Si no l’has llegit, no passa res, espero que n’hagis gaudit igual”

I, és que a mesura que anava llegint La fugitiva, anava recordant personatges i llocs: el poble de la Carena, la casa de Can Torralba, l’Emili, la Mireia, l’Aniol... i anava recordant que ja ho havia llegit, i ho havia fet al llibre anterior de la Blanca Busquets, al Jardí a l’obaga

La fugitiva comença amb la història d’una senyora gran que rep visites de la seva néta, quasi l’única família amb qui es parla, al seu piset de Sarrià. Però a la protagonista, la Mireia, el lector que ha llegit Jardí a l’obaga ja la coneix. De fet, la reconeix al cap de poc, quan comença a parlar del seu marit, de l’Emili, i de qui podia haver estat el seu marit, l’Aniol, de la seva vida al petit poble de la Carena...la història en certa manera es repeteix ara des d’un punt de vista diferent, des del  punt de vista de la Mireia però a la vegada -cosa que he trobat del tot original-la història fa un tomb perquè la Mireia té una altra vida, una que no se’ns explica a Jardí a l’obaga, té una altra història per explicar, la història d’una fugitiva. És com si  La fugitiva comencés una narració volent-se encadenar a Jardí a l’obaga però després continués avançant tota sola esdevenint una novel.la totalment diferent on se’ns narra una vida marcada per una desgràcia que ha fet que la Mireia sigués com sigués i fes les coses que fes. Ella calla per no recordar i, aquest silenci, fa que els seus se n’allunyin pensant-se que és dolenta.

Fins que al final tot explota, tot s’allibera, tot surt i això fa que, amb la veritat a la llum, torni a haver-hi família, casa, amics...amb la veritat s’entén tot i arriba el perdó i arriba també una cosa semblant a la felicitat al final d’una vida que podria haver estat feliç però que, de vegades, es converteix en un infern.

Si voleu continuar sabent més coses dels personatges de Jardí a l’obaga, no us podeu perdre l’última novel.la de Blanca Busquets. De La fugitiva no en podreu fugir! Us atraparà fins al final!

                                  Marta Rocafort

El nou llibre de Xavier Bosch: un crit a l'amistat

Títol: Nosaltres dos

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Columna

PVP:21

Després de l’èxit d’Algú com tu,  Premi Ramon Llull 2015, Xavier Bosch escriu una novel.la d’estil semblant fugint de la trilogia  policíaca i detectivesca publicada anteriorment i protagonitzada pel periodista investigador Dani Santana

A Nosaltres dos, Bosch narra la vida d’en Kim i la Laura. Ell, fill d’en Paco, propietari d’un hotel al Passeig de Gràcia, és un noi seductor i aparentment frívol  a qui la vida fins ara li ha estat molt fàcil. Ella, la Laura, és filla de Banyoles, de família humil, i tota una idealista.

Estudien interpretació i coincideixen a la universitat. Els manen de fer un treball junts i és en aquest moment en què s’adonen que no està bé jutjar ningú per les aparences. Descobreixen  que, tot i les seves diferències, poden ser amics i es converteixen no en uns amics qualsevols sinó en uns amics de veritat:  tots dos saben que podran comptar l’un  amb l’altre sempre, que s’ho podran explicar tot.

Decideixen, de joves, no traspassar els límits d’aquesta amistat per no fer-la malbé i ho aconsegueixen. Cadascú fa la seva vida amb les seves respectives parelles, temporals primer i més definitives més endavant.

Però el que tenen és tan especial que provoca gelosies, dubtes, enveges a les persones més estimades i properes de cadascun d’ells

La Laura decideix posar distància i marxar a l’estranger però, amb tot, sempre torna al costat del Kim quan  aquest la necessita ja que la seva vida, tan plàcida fins ara, el colpeja durament amb una desgràcia

No desvetllarem com acaba el final d’aquesta intensa història en la qual es planteja si realment pot existir o no una amistat entre un home i una dona

El que sí que farem, però, es recomanar-vos aquestes més de cincentes pàgines per viure durant  un temps amb uns personatges tan ben descrits i tan rodons que el lector acaba fent-se’ls seus. Xavier Bosch té la particularitat de fer-nos endinsar en les seves ànimes i fer-nos viure la vida d’en Kim i la Laura

Bona lectura

                                                                                              Marta Rocafort

El riu encès, de Miquel Martín. Absolutament genial!

Títol: El riu encès

Autor: Miquel Martín i Serra

Editorial: El cep i la nansa

PVP: 17

Feia molt de temps que l’esperava. Sabia que Miquel Martín estava escrivint, revisant, reescrivint, llegint i rellegint i tornant a escriure la seva nova novel.la. M’ho va dir ja fa uns quants anys. Finalment, la gran notícia. El meu company de velles èpoques universitàries i estudiantils a Girona ha trobat una editorial que li vol publicar la novel.la. Cosa difícil, no cal dir-ho, si és que no guanyes algun premi, o tens contactes o ets famós.

Amb tot, però, no estem parlant d’un escriptor novell. Martín  porta més de vint anys escrivint. Ha publicat sis llibres i col.labora assíduament en diferents mitjans informatius.

Preàmbuls a banda, ja el tinc a les mans. Polit en una setmana! El riu encès és tota una senyora novel.la, molt més madura que les anteriors, molt més rodona, molt més emotiva, amb uns personatges que se’t posen a dins i ja no se t’escapen.

Les tres parts del llibre les protagonitzen tres personatges diferents amb un nexe que els uneix encara que ells no ho sàpiguen: el buit que deixa la pèrdua d’un esser estimat. Aquest fet marcarà les seves vides. No sabem si per això o per altres circumstàncies, les tres històries aparentment sòltes acaben encaixant en un trencaclosques perfecte que fa que El riu encès es convertexi en una sola història: la història d’un riu, el mateix que passa per Relleix -un poble a prop de Camprodon- i per Girona, els dos llocs on s’ubiquen les tres històries.

El riu, com la vida mateixa, corre, corre cap avall i s’emporta, envermellit amb el sol del capvespre, o es vol emportar, les tristors que assolen als protagonistes. Potser, però , el riu no té prou força i, aquesta soledat provocada per la mort del pare quan en Marçal era tot just un nen, per l’abandó d’una mare malalta tot just quan la Natàlia era una nena i per  la mort d’un germà, són tristors que el riu no pot arrossegar cap avall i que queden impregnades en les ànimes dels protagonistes.

Amb tot, tots tres fugen corrent amunt en un intent permanent de salvar les seves vides, en un intent d’agafar-se a qualsevol branca per no ser xuclats i arrosegats per unes aigües enceses que aviat es tornaran del tot fosques...

Si ho aconsegueixen o no, no ho revelarem. Us convidem a llegir El riu encès, una novel.la que amb un estil precís i  una prosa ratllant a lírica, ens transporta a unes vides que podrien ser les nostres.

                                                               Marta Rocafort

                                                               Llibreria El Faristol

Mitja vida, de Care Santos. Nou premi Nadal 2017

Títol: Mitja vida

Autora: Care Santos

Editorial: Columna

PVP: 20.50

Mitja vida, títol de l’últim premi Nadal,  és justament el que  han viscut les cinc protagonistes d’aquesta obra, cinc dones que volten els quaranta anys, un bon moment a la vida per parar, per valorar, per intentar canviar, per demanar perdó, per fer les paus. En definitiva, parar per continuar mitja vida més i, si pot ser, mitja vida diferent de la viscuda.

La història, però, comença força abans, quan eren totes cinc  unes nenes i vivien internes en  un convent de monges . La Júlia, la Nina, la Lola i la Marta i l’Olga, dues germanes bessones, intenten amb els seus jocs viure una mica d’aventures a l’estiu en el convent, quan la majoria de nenes han tornat amb les seves famílies excepte elles que han de quedar-se amb l’única companyia de les monges i també d’en Vicentet, un noi amb problemes de salut mental  a qui les monges van acollir de petit.  Les aventures i els jocs, però, tenen un límit i poden portar  conseqüències perilloses.   I això precisament és el que passa, un accident terrible i misteriós acaba amb l’expulsió del convent d’una de les nenes. Després d’això, un silenci llarg, llarg fins al cap de més de trenta anys.

L’Olga, la líder del grup, s’ha convertit en la dona d’un metge important. No treballa, només està pendent de la seva vida social fins que l’avorriment la porta a una idea brillant: tornar a jugar i tornar a reunir, més de trenta anys després, la colla de nenes de l’orfenat en un sopar. Mou muntanyes fins a aconseguir el seu objectiu: trobar les adreces i enviar-los una invitació per al seu gran esdeveniment.  Totes saben que aquest sopar remourà vells records però, amb tot, hi assisteixen potser també perquè a mitja vida va bé parar, va bé obrir calaixos  començant pels de baix i llençar tota la merda que hi puguin trobar: obrir el calaix de la infantesa per alliberar secrets mai revelats

Aquestes són precisament les paraules de la Júlia, la nena pobra que els feia de minyona a les monges ara convertida en un personatge polític públic :

-És l’efecte “mitja vida”-li va dir la Júlia. A mi també m’està passant. Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa”

El sopar es converteix, doncs, en l’excusa perfecta per vomitar-ho tot i, d’aquesta manera, fer lloc, agafar forces per donar-se un  nou impuls, per intentar girar el rumb i aconseguir que l’altra mitja vida sigui molt millor. Aconseguir deixar al calaix  les experiències que ens han omplert, seleccionar l’equipatge que volem portar a la vida i carregar amb un bagatge que no ens pot robar ningú. Només nosaltres tenim el dret de fer-ne el que vulguem.

Una lectura imprescindible que es convertirà, de ben segur, en un dels llibres més venuts aquest proper  Sant Jordi. Una Care Santos diferent ens ensenya com enfocar la nostra mitja vida restant a partir d’una història fictícia plena de sentiments i sorpreses

                                                               Marta Rocafort