El nou llibre de Xavier Bosch: un crit a l'amistat

Títol: Nosaltres dos

Autor: Xavier Bosch

Editorial: Columna

PVP:21

Després de l’èxit d’Algú com tu,  Premi Ramon Llull 2015, Xavier Bosch escriu una novel.la d’estil semblant fugint de la trilogia  policíaca i detectivesca publicada anteriorment i protagonitzada pel periodista investigador Dani Santana

A Nosaltres dos, Bosch narra la vida d’en Kim i la Laura. Ell, fill d’en Paco, propietari d’un hotel al Passeig de Gràcia, és un noi seductor i aparentment frívol  a qui la vida fins ara li ha estat molt fàcil. Ella, la Laura, és filla de Banyoles, de família humil, i tota una idealista.

Estudien interpretació i coincideixen a la universitat. Els manen de fer un treball junts i és en aquest moment en què s’adonen que no està bé jutjar ningú per les aparences. Descobreixen  que, tot i les seves diferències, poden ser amics i es converteixen no en uns amics qualsevols sinó en uns amics de veritat:  tots dos saben que podran comptar l’un  amb l’altre sempre, que s’ho podran explicar tot.

Decideixen, de joves, no traspassar els límits d’aquesta amistat per no fer-la malbé i ho aconsegueixen. Cadascú fa la seva vida amb les seves respectives parelles, temporals primer i més definitives més endavant.

Però el que tenen és tan especial que provoca gelosies, dubtes, enveges a les persones més estimades i properes de cadascun d’ells

La Laura decideix posar distància i marxar a l’estranger però, amb tot, sempre torna al costat del Kim quan  aquest la necessita ja que la seva vida, tan plàcida fins ara, el colpeja durament amb una desgràcia

No desvetllarem com acaba el final d’aquesta intensa història en la qual es planteja si realment pot existir o no una amistat entre un home i una dona

El que sí que farem, però, es recomanar-vos aquestes més de cincentes pàgines per viure durant  un temps amb uns personatges tan ben descrits i tan rodons que el lector acaba fent-se’ls seus. Xavier Bosch té la particularitat de fer-nos endinsar en les seves ànimes i fer-nos viure la vida d’en Kim i la Laura

Bona lectura

                                                                                              Marta Rocafort

El riu encès, de Miquel Martín. Absolutament genial!

Títol: El riu encès

Autor: Miquel Martín i Serra

Editorial: El cep i la nansa

PVP: 17

Feia molt de temps que l’esperava. Sabia que Miquel Martín estava escrivint, revisant, reescrivint, llegint i rellegint i tornant a escriure la seva nova novel.la. M’ho va dir ja fa uns quants anys. Finalment, la gran notícia. El meu company de velles èpoques universitàries i estudiantils a Girona ha trobat una editorial que li vol publicar la novel.la. Cosa difícil, no cal dir-ho, si és que no guanyes algun premi, o tens contactes o ets famós.

Amb tot, però, no estem parlant d’un escriptor novell. Martín  porta més de vint anys escrivint. Ha publicat sis llibres i col.labora assíduament en diferents mitjans informatius.

Preàmbuls a banda, ja el tinc a les mans. Polit en una setmana! El riu encès és tota una senyora novel.la, molt més madura que les anteriors, molt més rodona, molt més emotiva, amb uns personatges que se’t posen a dins i ja no se t’escapen.

Les tres parts del llibre les protagonitzen tres personatges diferents amb un nexe que els uneix encara que ells no ho sàpiguen: el buit que deixa la pèrdua d’un esser estimat. Aquest fet marcarà les seves vides. No sabem si per això o per altres circumstàncies, les tres històries aparentment sòltes acaben encaixant en un trencaclosques perfecte que fa que El riu encès es convertexi en una sola història: la història d’un riu, el mateix que passa per Relleix -un poble a prop de Camprodon- i per Girona, els dos llocs on s’ubiquen les tres històries.

El riu, com la vida mateixa, corre, corre cap avall i s’emporta, envermellit amb el sol del capvespre, o es vol emportar, les tristors que assolen als protagonistes. Potser, però , el riu no té prou força i, aquesta soledat provocada per la mort del pare quan en Marçal era tot just un nen, per l’abandó d’una mare malalta tot just quan la Natàlia era una nena i per  la mort d’un germà, són tristors que el riu no pot arrossegar cap avall i que queden impregnades en les ànimes dels protagonistes.

Amb tot, tots tres fugen corrent amunt en un intent permanent de salvar les seves vides, en un intent d’agafar-se a qualsevol branca per no ser xuclats i arrosegats per unes aigües enceses que aviat es tornaran del tot fosques...

Si ho aconsegueixen o no, no ho revelarem. Us convidem a llegir El riu encès, una novel.la que amb un estil precís i  una prosa ratllant a lírica, ens transporta a unes vides que podrien ser les nostres.

                                                               Marta Rocafort

                                                               Llibreria El Faristol

Mitja vida, de Care Santos. Nou premi Nadal 2017

Títol: Mitja vida

Autora: Care Santos

Editorial: Columna

PVP: 20.50

Mitja vida, títol de l’últim premi Nadal,  és justament el que  han viscut les cinc protagonistes d’aquesta obra, cinc dones que volten els quaranta anys, un bon moment a la vida per parar, per valorar, per intentar canviar, per demanar perdó, per fer les paus. En definitiva, parar per continuar mitja vida més i, si pot ser, mitja vida diferent de la viscuda.

La història, però, comença força abans, quan eren totes cinc  unes nenes i vivien internes en  un convent de monges . La Júlia, la Nina, la Lola i la Marta i l’Olga, dues germanes bessones, intenten amb els seus jocs viure una mica d’aventures a l’estiu en el convent, quan la majoria de nenes han tornat amb les seves famílies excepte elles que han de quedar-se amb l’única companyia de les monges i també d’en Vicentet, un noi amb problemes de salut mental  a qui les monges van acollir de petit.  Les aventures i els jocs, però, tenen un límit i poden portar  conseqüències perilloses.   I això precisament és el que passa, un accident terrible i misteriós acaba amb l’expulsió del convent d’una de les nenes. Després d’això, un silenci llarg, llarg fins al cap de més de trenta anys.

L’Olga, la líder del grup, s’ha convertit en la dona d’un metge important. No treballa, només està pendent de la seva vida social fins que l’avorriment la porta a una idea brillant: tornar a jugar i tornar a reunir, més de trenta anys després, la colla de nenes de l’orfenat en un sopar. Mou muntanyes fins a aconseguir el seu objectiu: trobar les adreces i enviar-los una invitació per al seu gran esdeveniment.  Totes saben que aquest sopar remourà vells records però, amb tot, hi assisteixen potser també perquè a mitja vida va bé parar, va bé obrir calaixos  començant pels de baix i llençar tota la merda que hi puguin trobar: obrir el calaix de la infantesa per alliberar secrets mai revelats

Aquestes són precisament les paraules de la Júlia, la nena pobra que els feia de minyona a les monges ara convertida en un personatge polític públic :

-És l’efecte “mitja vida”-li va dir la Júlia. A mi també m’està passant. Notes que ha arribat el moment de fer les coses d’una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa”

El sopar es converteix, doncs, en l’excusa perfecta per vomitar-ho tot i, d’aquesta manera, fer lloc, agafar forces per donar-se un  nou impuls, per intentar girar el rumb i aconseguir que l’altra mitja vida sigui molt millor. Aconseguir deixar al calaix  les experiències que ens han omplert, seleccionar l’equipatge que volem portar a la vida i carregar amb un bagatge que no ens pot robar ningú. Només nosaltres tenim el dret de fer-ne el que vulguem.

Una lectura imprescindible que es convertirà, de ben segur, en un dels llibres més venuts aquest proper  Sant Jordi. Una Care Santos diferent ens ensenya com enfocar la nostra mitja vida restant a partir d’una història fictícia plena de sentiments i sorpreses

                                                               Marta Rocafort