Títol: La casa del
silenci
Autora: Blanca
Busquets
Editorial: Rosa dels vents
PVP: 17.90
Esperava amb
candeletes la propera novel.la de Blanca Busquets després del que em va colpir La nevada del cucut, premiada amb el
premi llibreter 2011. Tan bon punt ha arribat a la llibreria, me l’he emportat
cap a casa. No ha tingut temps ni de reposar uns moments a cap prestatge. Es
titula La casa del silenci i sé segur
que m’encantarà. A vegades, però, els lectors fidels a autors tenim decepcions.
Alguns títols ens agraden moltíssim però d’altres ens decepcionen. No ha estat
en absolut el cas del La casa del silenci
que m’ha emocionat tant o més que La
nevada del cucut.
Els capítols d’aquesta
novel.la porten per títol, de manera intercalada i sense seguir cap ordre en
concret, els personatges que formaran aquesta meravellosa història: tres dones
i un home. Es tracta de la Maria,
la Teresa,
l’Anna i en Mark. És a través dels
pensaments mostrats com una mena de monòlegs interiors de cadascun que l’autora
va filant i teixint el que esdevindrà la història, la novel.la. Només el
protagonista masculí principal no té cap capítol adscrit. Senzillament, els seu
personatge i la seva història la coneixem pel que en diuen i en pensen la resta
de personatges, tots ells vinculats a en Karl., un músic de l’Alemanya de l’Est
que en la seva fugida abans de la caiguda del mur demana asil polític a
Catalunya i s’instal.la a Barcelona. La Maria serà la noia d’origen
andalús que li farà de minyona durant quaranta anys; la Teresa i l’Anna serán les
dues violinistes que interpretaran el concert per a dues veus de Bach preferit
d’en Karl i en Mark, protagonista masculí secundari i fill d’en Karl, es
convertirà en el marit de l’Anna.
Totes les dones són
diferents entre elles i cadascuna té una relació particular amb aquest gran
músic. A la vegada, totes tenen la seva pròpia vinculació amb la música
i amb el violí i, més concretament, amb un Stainer,
un violí del segle XVII que, per casualitats de la vida, anirà passant de mà en
mà. La Maria
aprendrà a tocar-lo i a estimar-lo i, encara que no ho sàpiga, sabrà trobar-ne
la màgia. La mateix màgia de l’Stainer
és el que portarà la Maria
a fer una cosa a la qual no s’hagués atrevit mai: farà realitat el somni d’en
Karl, farà realitat la seva última voluntat... Per altra banda, la
Teresa, que viu en la més absoluta pobresa de petita, no
s’hagués arribat a pensar mai que acabaría essent professora i concertista de
violí. El destí li posa l’Stainer a
la mà i automàticament en capta la màgia. A partir d’aquell moment sabrà que la
música serà la seva vida. I, per últim, l’Anna, una noia marcada per la manca
d’afecte i d’atenció de petita, perdrà la seva ànima , l’aigua de l’estany li
xuclarà i no la retrobarà mai més…és per això que toca amb una rapidesa i una
tècnica perfectes just al contrari del que fa la Teresa, la qual aboca tanta
ànima en la música, que fins i tot s’ha de contenir les llàgrimes quan la
interpreta. Dues dones diferents en la manera de tocar el violí seran dues
dones enfrontades a la vida real. La tècnica i l’ànima; la riquesa i la
pobresa; l’odi i l’amor; l’enveja i la comprensió…dualitats que trobem en la
vida mateixa reflectides en la
Teresa i l’Anna. Només la Maria, que coneix a totes dues, serà capaç, en el
desenllaç de la història, de posar les coses al seu lloc i de fer justicia allà
on no n’hi ha hagut. La Maria,
que es pensa que només és una pobra minyona, acaba sent l’estrella, la llum
d’una meravellosa història d’amor que ens colpirà fins al fons de l’ànima.
L’ànima del lector no quedarà atrapada ni xuclada per les aigües com la de
l’Anna. L’ànima del lector reeixirà com mai després d’haver llegit La casa del silenci
Marta
Rocafort
