Títol: L’acabadora
Autora: Michela Murgia
Editorial: Proa
PVP:17.50
A Soreni, un poble de Sardenya dels anys vuitanta, hi transcorre una vida tranquil.la marcada sobretot per les tradicions ancestrals, el concepte de comunitat que regeix les seves pròpies normes per sobre de les dels poders estatals i de l’església, on la tradició oral té un pes importantíssim, on no hi ha arribat encara cap ràdio ni cap televisió i on fins i tot les paraules no calen si les mirades ho poden dir tot.
La Maria, una nena de sis anys, filla petita amb tres germanes grans d’un dona vídua i pobra, es converteix de cop i volta en Fillus de anima, nom amb què són conegudes les criatures que han nascut d’una mare pobra i són acollides per una altra mare estèril.
És així com la Maria passa de ser per la seva mare biològica “l’altra” o “la quarta” a esdevenir algú per Bonaria Urrai, la modista del poble. Bonaria, però, té els seus propis secrets i misteris que la Maria de petita no entén però que acaba descobrint: un ofici del qual només se’n tenen dades de la tradició oral i que ningú sap si de veritat va existir però que l’autora converteix en real en aquesta meravella de novel.la. Bonaria Urrai fa d’acabadora, aquella que ajuda al ben morir. És per això que escapa de casa quan la vénen a buscar en plena nit, és per això que sap perfectament i només amb una mirada quan ha d’exercir el seu ofici o bé quan no l’ha d’exercir perquè és només la família del moribund la que ho vol. La seva ètica no és entesa per la Maria, la qual acaba marxant de l’illa cap a Torí a servir a una família adinerada. Allí aprendrà, però, que les arrels marquen i que hom és d’on ha nascut. El xoc, sense crítiques, que l’autora ens mostra entre ambdues societats, l’avançada, moderna i rica de Torí envers la tancada, pobra i rústica de Soreni, ens obre els ulls per veure que cap és millor que l’altre però que cadascuna té allò bo i allò dolent resultat de la seva evolució.
La Maria entendrà, quan no té més remei que tornar a Soreni, que ella és d’allà, que les arrels marquen, que no es pot despendre així com així d’una llengua, una història i uns costums diferents: Sardenya és el seu veritable lloc i allí, com a bona filla d’ànima, acabarà fent el que ha de fer: entenent un ofici que fins llavors no havia entès quan s’hi troba en la seva pròpia carn. Hereva de Bonaria Urrai, acaba comprenent que mé val una mort digna que un llarg patiment i dolor, que proporcionar un ben morir té també la seva ètica.
La mort i el dol esdevenen també temes claus en tota aquesta història. El dilema s’obre al lector a través d’una narració fictícia però que ens fa reflexionar: fins a quin punt molts éssers humans voldrien tenir ben a prop algú que exercís l’ofici d’acabadora? Una història estranya que aconsegueix transportar-nos a un país, Sardenya, i a fer-nos viatjar seixanta anys enrere per descobrir que a hores d’ara les coses no han canviat tant, que el tema del “ben morir” segueix essent avui en dia un tema de debat entre la societat i, sobretot, entre l’Església.
Marta Rocafort
