Hi ha llibres per passar l’estona, hi ha llibres que fan pensar i hi ha llibres que t’emocionen tant que, després de llegir-los, els seus personatges, els seus paisatges, els seus fets, perduren arrelats a la nostra memòria al llarg de molt de temps.
Acabo de llegir el guanyador d’enguany del premi llibreter La nevada del cucut, de Blanca Busquets, i sé que es convertirà en aquest últim tipus de llibre.
Quan el cucut encara no canta, vol dir que encara ha d’arribar l’última nevada. Heus aquí el perquè del títol d’aquesta novel.la, una novel.la situada al poble de la Carena, al Pirineu, en un paisatge salvatge i feréstec com algun dels seus personatges, uns personatges de ben segur marcats pel lloc tancat on viuen, on els odis perduren més al llarg del temps, on els secrets es guarden durant molt de temps, on la veritat de tot plegat no es fàcil d’esbrinar...
Les històries de les dues protagonistes, dues dones de dues èpoques diferents, s’entrellacen en la narració. La Tònia, la protagonista de la història més antiga, i la Laia, la protagonista de la història situada a l’època actual, un segle més tard. Amb tot, moltes coses no canvien a la Carena i totes dues patiran les conseqüències de ser diferents de la resta, totes dues necessitaran l’escriptura per poder abocar sentiments i secrets que no poden explicar, totes dues patiran un amor secret, totes dues seran les úniques que sabran llegir les ànimes de les persones com també seran les úniques que sabran llegir les ànimes dels quadres que pinten els seus enamorats. Només elles hi veuen formes i paisatges, on la resta de gent hi veu només taques.
La manera com van confluint i connectant aquestes dues vides marcades per un segle de distància i com l’autora ens ho narra no deixa de ser una meravella que manté el lector atent a cada paraula. Ni una de més, les justes per captar tot el que passa, uns fets amb moltes referències a obres com Solitud de Víctor Català i com els Drames rurals. Totes dues protagonistes han begut de la font d’aquesta autora per escriure tot el que saben. De fet trobem molts punts en comú entre els llibres de Víctor Català i el llibre que nosaltres mateixos estem llegint, que no deixen de ser dos llibres, els que escriuen precisament la Tònia i la Lali: l’expressió de la literatura dins la literatura, un joc d’encaixos i de nivells i de profunditats que també poden tenir els quadres, que també pot tenir tot tipus d’art.
Marta Rocafort
