Títol: Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa
PVP: 26.90
Jo confesso és una de les novel.les més complexes i absolutament genials que he tingut el plaer de llegir últimament.
Adrià Ardèvol fa una confessió, al final dels seus dies, a la Sara, una confessió per tal que aquest text, que escriu quan ella ja no hi és, serveixi per preservar el record de la seva estimada i també perquè ell necessita marxar en pau, abans la memòria no el traeixi, i repassar tots els fets de la seva vida confessant tot el que no ha tingut temps d’explicar-li. Adrià Ardèvol es creu culpable de moltes coses, es creu culpable fins i tot de tots els pecats que ha comès la humanitat i s’acaba dedicant a estudiar la Història de les Idees per veure si, amb això, arriba a comprendre el mal, un mal que no ha entès ni de petit, un mal que l’ha envoltat tota la seva vida, un mal, en definitiva, que el fa sertir culpable absolutament de tot quan ell no és culpable de res, només és una víctima de tot plegat
L’Adrià també es creu culpable d’haver nascut en la seva família, una família equivocada on segons ell hi va anar a petar per error. .Fill únic de Fèlix Ardèvol i Carme Bosch, no se sent mai estimat per uns pares freds i calculadors, en una casa on la seva única companyia és la dels amics que ell s’inventa i que l’acompanyaran i l’aconsellaran al llarg de tota la vida: el sheriff Carson i l’Àguila Negra Un món imaginari que s’ha hagut de crear per tirar endavant, per poder parlar amb algú, en un món, un despatx i una botiga d’antiguitats on passa sempre desaparcebut però on acaba descobrint molts misteris amb l’ajuda dels seus únics i bons dos amics inventats. Per els seus pares, ell ha de ser el millor, ha d’aconseguir parlar deu llengües, ha de ser un violinista excel.lent...i l’Adrià ho acaba aconseguint per veure si així rep una mica d’atenció i estimació per part de la seva família, una estimació que trobarà només al costat d’en Bernat, el seu únic i millor amic, i la Sara, la seva estimada.
Adrià Ardèvol representa que escriu les seves memòries al final dels seus dies, just quan encara té memòria per fer-ho. Jo confesso és justament el resultat de l’última obra de l’Adrià Ardèvol, però no es tracta ni molt menys d’unes memòries lineals en el temps. S’acaba convertint en un encaix de personatges, llocs i moments que van sorgint i acoplant-se de manera desordenada però entenedora formant una xarxa que abarca des de l’època medieval fins a la segona guerra mundial i l’extermini jueu per part dels nazis. Tot plegat, acompanpanyat per molts objectes que acaben esdevenint símbols de connexió entre els diferents fets que se’ns narren: una medalla Sant Maria de Pàrdac, un quadre de l’artista Urgell de Santa Mara de Gerri, un tovalló de quadres blancs i blaus.i el més important i al voltant del qual giren totes i cadascuna de les històries que se’ns expliquen: un stronioni, un violí del segle XVIII. En definitiva, no deixa de voler demostrar que la història dels objectes és la nostra història. Adrià Ardèvol acaba entenent l’obsessió del seu pare per les antiguitats tot i que no comparteix en absolut que aquest arribi a usar els mètodes més bruts per adquirir qualsevol objecte. Ell no pot rectificar tot el mal que ha fet el seu pare però ho pot pal.liar i ho intentarà al final de la seva vida. per estar també en pau amb la seva estimada Sara, una dibuixant jueva que li deixa dos paisatges abans de morir:el paisatge de Tona, el paradís perdut on l’Adrià passava els estius en companyia dels cosins i els tiets (mite de la felicitat de la seva infantesa) i un paisatge on hi han dibuixades les runes de Sant Pere del Burgal, un monestir medieval que, sense saber-ho ell, formarà part de la seva vida.
La dualitat bé-mal surt al llarg de tot el llibre, una dualitat en què també es debat el protagonista. El mal surt reflectit en totes i cadascuna de les històries: el nazisme i la inquisició en la persecució dels jueus, l’enveja, l’orgull, l’avarícia, la traïció, l’engany, la mentida... Un mal que atraparà Adrià Ardèvol en un final que ja està generant diverses interpretacions entre els lectors. En definitiva, una immensa obra d’un gegant de la literatura del nostre país: Jaume Cabré
Marta Rocafort
